El mural d’Anyós és a França

Els historiadors de l’art Carles Mancho i Cristina Tarradellas, professors de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universitat de Lleida (UdL), respectivament, han localitzat en una col·lecció particular francesa un fragment de les pintures murals romàniques de l’església andorrana de Sant Cristòfol d’Anyós. Només es coneixia per fotografies en blanc i negre; la més antiga, un cop ja va ser arrencat –es creu que el 1932– i traslladat a Barcelona per ser restaurat i traspassat a tela, a la Casa Amatller. Mancho i Tarradellas van explicar en primícia la troballa en les jornades internacionals que van tenir lloc a la UB, dilluns i dimarts de la setmana passada, dedicades als 900 anys de la consagració de les esglésies de Taüll. Aquests dos investigadors són membres del grup de recerca Ars Picta, referent en pintura mural, organitzador del congrés, que va reunir els millors especialistes del món.

Mancho i Tarradellas van començar a estirar el fil que els portaria a la misteriosa peça l’any 2020, però no va ser fins dijous de fa dues setmanes que van veure-la per primer cop. La condició dels propietaris era que no podien fer pública la seva identitat.

Aquesta pintura és paradigmàtica de l’enorme trasbals que van sofrir els béns medievals quan es va despertar la fal·lera col·leccionista a principi de segle XX. Els arrencaments, no sempre amb finalitats de salvament sinó ben sovint lucratives, van ser sagnants al Pirineu. Un dels grans maldecaps dels experts és encaixar les peces d’un trencaclosques tremendament complex sobretot en els casos en què van marxar de Catalunya sense deixar rastres documentals.

El periple del tros de fresc de Sant Cristòfol d’Anyós, del qual no es conserva cap imatge in situ i, per tant, no se sap si formava part d’un conjunt pictòric més gran, va ser especialment mogut. Els estudiosos no sempre van poder-li seguir els passos i ara feia un munt de temps que ignoraven el seu parador. Mireia Berenguer i Jacint Berenguer són els que havien arribat a traçar amb més precisió el seu itinerari, però només fins a mitjan anys cinquanta.

El cas és que de Barcelona es va exiliar primer, i gairebé immediatament, a Madrid, d’on era qui el va adquirir, l’antiquari Apolinar Sánchez Villalba, que seguidament el va col·locar al mercat dels Estats Units. A l’altre cantó de l’oceà, va posseir-lo el marxant d’art Arthur Byne. A la seva mort, el 1935, es va exposar al museu de Brooklyn amb l’objectiu de trobar-li un nou propietari, sense èxit, de manera que va romandre en la col·lecció dels hereus de Byne. No seria fins al 1942 que sí que canviaria de mans, aquestes franceses: les del baró Jean Germain Léon Cassel van Doorn, familiaritzat amb les decoracions pirinenques perquè posseïa des dels anys trenta el gros dels murals de l’església de Santa Coloma d’Andorra la Vella i un fragment originari de la capella de Santa Caterina de la Seu d’Urgell.

La mort del baró –amb una història dramàtica: jueu, els nazis li van requisar part de la col·lecció, però no el mural d’Anyós– tornà a provocar més mudances al patrimoni català a la diàspora. Segons la investigació de Mancho i Tarradellas, en una subhasta, el 1955 a París, la pintura andorrana es va adjudicar a l’industrial xocolater Léon Salavin i els actuals propietaris la hi van comprar el 1973. Aquí s’acaba, si més no fins ara, la llarga aventura d’aquest fresc extret del seu emplaçament. Tants canvis d’ubicació i de titulars han afectat el seu estat de conservació, no del tot bo.

Sant Cristòfol d’Anyós, a la Massana, és un petit temple del segle XII amb una nau de poc més de cinc metres de llarg. El seu tresor romànic, que embellia l’absis, mostra tres personatges: el central representa la Mare de Déu, franquejada per dos sants identificats com a sant Pere i sant Pau.

Mancho i Tarradellas publicaran un ampli estudi de la troballa a la revista SVMMA, de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la UB. De mica en mica es van resolent enigmes de l’esquarterament del llegat antic del Pirineu. Però el retorn de les obres és la part més complicada. L’escena d’Anyós no està a la venda i almenys de moment no podrà donar als andorrans l’alegria que els va donar el conjunt pictòric expatriat de Santa Coloma, que el govern va comprar el 2007. De la decoració que ornamentava el temple d’Andorra la Vella encara hi ha, però, un tros per localitzar, un sant Gregori que fins als anys cinquanta va fer els mateixos viatges pels Estats Units i per França que el d’Anyós. Podria estar amagat en qualsevol col·lecció forana amb la imprecisa etiqueta “d’origen català”, la mateixa que duia la pintura d’Anyós.