MÚSICA
Mor el productor Rafael Moll, figura clau per a Sisa, la Dharma, la Plateria i Zeleste
Tenia 72 anys i havia treballat també amb El Último de la Fila i Serrat
Rafael Moll, una de les figures més determinants per a la música catalana dels últims cinquanta anys, ha mort als 72 anys conseqüència d’un càncer fulminant, segons han comunicat fonts properes a aquest diari. Moll, ànima, junt amb Víctor Jou, mort l’abril passat, de la sala, segell i oficina de management Zeleste, va produir discos cabdals de l’anomenada ona laietana com Qualsevol nit pot sortir el sol (1975) de Sisa, L’oucomballa (1976) de la Companyia Elèctrica Dharma o Salsa catalana (1974) de l’Orquestra Mirasol sense saber, però, que, d’allò que feia se’n digués “produir”. “Al Qualsevol nit, doncs, no hi surto com a productor”, recordava, el maig passat, en una entrevista amb El Punt Avui a casa seva amb motiu del cinquantenari de Zeleste. “Dedicat a R.M., músic somiatruites”, hi diu... Fos com fos, aquell disc el vam treballar bé. El que teníem pensat en un principi i el resultat final s’assemblaven molt, cosa que, quan graves discos, no sempre és així”.
Íntim amic de Sisa fins als últims dies, Moll recordava també en aquesta trobada el moment d’incertesa professional que vivia el músic just abans de Qualsevol nit: “A Sisa, en aquell moment, no el volia gravar ningú. Havia anat a Concèntric, Edigsa, Als 4 Vents... i tot eren respostes negatives! Fins i tot en [Joan Manuel] Serrat, que volia produir-lo, va intentar col·locar-lo, però la resposta era sempre que no, fins al punt que en Sisa es va posar a treballar en una casa d’assegurances a la Gran Via”.
De la Dharma, amb qui va establir també un vincle important, en deia el següent: “Van arribar amb la típica Volkswagen de no sé quin coi de comuna de no sé quin coi de poble. Van aparèixer a Zeleste i, de la camioneta, van començar a sortir peluts, ja que els de la Dharma duien els cabells llarguíssims, i tres noies... guapíssimes! Vaig quedar impressionat! Volien tocar i van deixar-me una casset horrorosa, fins al punt que vaig estar molt a punt de dir-los que no. Però al final vaig pensar: «Ostres, amb aquestes pintes, segur que deuen tenir alguna cosa que se m’escapa!». I, quan van començar a tocar en directe, ja hi notaves la seva energia característica".
Moll, fervorós seguidor de la música de Bob Dylan, a qui. emocionat, va anar a veure actuar al Liceu el passat mes de juny, va abandonar Zeleste l’any 1978 i va muntar l’oficina de management Cabra, coincidint en un moment en què molts dels artistes amb què estava vinculat, com la Plateria –ideada per Moll, junt amb Sisa i Gato Pérez, en un àpat “d’aquells d’arròs a la cubana i llom a la planxa”– començaven a triomfar a Espanya.
Ja als 80, Moll va treballar amb artistes com Joan Manuel Serrat, Peret i El Último de la Fila i va estar involucrat en iniciatives com l’Olimpíada Cultural. Tot i haver dedicat les últimes dècades de vida professional a treballar en el Grup Planeta, Moll no havia perdut però la il·lusió per a la música. “M’agradaria produir a La Ludwig Band”, deia al final d’aquesta entrevista al maig. “Vaig estar a punt d’escriure’ls i tot! En música, la col·laboració, sigui a Zeleste o en qualsevol grup, és la clau de tot plegat”. En una piulada, l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Múcia (INAEM) li agraïa avui "haver contribuït significativament al desenvolupament de la nostra indústria musical".
Moll ens mostrava al final de l’entrevista el seu arxiu, ple de gravacions inèdites i tresors ocults. Un arxiu, és clar, que convindria conservar.