Crítica
cinema
Trena molt forçada
Iniciada en el cinema com a actriu, Laetitia Colombani va dirigir algunes pel·lícules en els primers anys d’aquest segle abans de convertir-se en una escriptora d’èxit amb La trena, una novel·la del 2017 en què teixeix tres històries que, sense que arribin a creuar-se, van alternant-se i d’alguna manera acaben trenades a través d’uns cabells: en un poblat al nord de l’Índia, una pària fa una trena a la seva filla, a qui voldria donar una educació i així una altra vida que la vida a la qual està destinada, cosa que fa que emprenguin un viatge ple de calamitats al sud del país fins a arribar a un temple on es tallen completament els cabells en un ritual de purificació; en una petita ciutat del sud d’Itàlia, una jove lletraferida descobreix que el seu pare, en coma a causa d’un accident, té uns deutes que fan que perilli un taller familiar de perruques, però s’enamora d’un jove sikh que té una idea per salvar el negoci; a Toronto, una advocada abocada a la feina pateix un càncer i perd els cabells a causa de la quimioteràpia.
Quinze anys després de Mes stars et moi, film amb Catherine Deneuve, Colombini ha tornat a la direcció cinematogràfica adaptant la seva pròpia novel·la. En la seva diversitat geogràfica i social, totes les històries ho són de dones que s’enfronten a situacions difícils. S’hi busca l’adhesió fàcil amb la vindicació de la resiliència femenina, però, a banda d’una certa mala traça narrativa especialment en el cas de la part italiana, és possible creure que blanqueja la globalització mentre traça un universal enganyós: la trena que fa passa massa per alt les diferències que prevalen entre les dones en un món tan desigual en què unes parts dominants s’aprofiten de les altres.