Miró i Matisse, una relació mai explicada

La Fundació Miró reprendrà l’any que ve la fascinant línia d’exposicions en què convida a les seves sales primeres espases de la modernitat, més o menys coetànies de l’artista català, que també disposen de museus monogràfics. Paul Klee va ser el primer, amb la complicitat del seu museu de Berna, la tardor del 2022. I el segon serà Henri Matisse, la tardor del 2024, en la que pot ser una de les grans cites de la temporada, no ja només per la importància del seu nom sinó també perquè la relació que va mantenir amb Miró no s’ha explorat mai en cap exposició ni en cap publicació. I és poderosa.

El museu mironià de Barcelona començarà el 2024 encara amb la ressaca de l’ambiciós projecte que ha acarat Miró amb Picasso, compartit amb el museu del carrer Montcada. La doble mostra Miró-Picasso no es clausurarà fins al 25 de febrer, moment a partir del qual la Fundació Miró recuperarà els espais de l’exposició permanent per tornar-hi a instal·lar la seva col·lecció. Les obres del fons reapareixeran però amb un discurs canviat que vol posar més èmfasi en “el seu procés de realització”, pouant de documentació diversa de l’arxiu del creador, remarca Teresa Montaner, la cap de conservació. Aquesta presentació renovada s’estrenarà pels volts de Setmana Santa.

Mentrestant, el cicle d’exposicions temporals no s’activarà fins al maig, amb la inauguració de la proposta de Tuan Andrew Nguyen, el guanyador de la vuitena edició del premi Joan Miró. Nascut a Saigon el 1976 i criat com a refugiat als Estats Units després de la guerra del Vietnam, Tuan Andrew Nguyen és un valor a l’alça de l’art actual. A la Fundació Miró presentarà, entre d’altres, una sèrie d’escultures inspirades en els mòbils d’Alexander Calder (un dels imprescindibles de la col·lecció que custodia l’edifici de Sert) creades amb fragments de bombes i projectils que van quedar del conflicte bèl·lic del seu país d’origen. Comissariada per Martina Millà, la mostra es podrà visitar fins al 24 de setembre.

Un mes després, el 24 d’octubre, el centre de Montjuïc allotjarà (i fins al 9 de febrer del 2025) Miró i Matisse: més enllà de les imatges, el projecte treballat conjuntament amb el museu de l’artista francès, amb seu a Niça (i on s’exposarà abans, a partir de finals de juny). Tot i que Matisse era 24 anys més gran que Miró i que van afiliar-se a moviments artístics molt diferents, el primer al fauvisme i el segon al surrealisme, “es van admirar mútuament”, assenyala Véronique Dupas, coordinadora de la mostra, tot i que per no perdre el costum serà dirigida i comissariada per tres homes: Marko Daniel, director de la Fundació Miró; Aymeric Jeudy, director en funcions del Musée Matisse, i l’historiador de l’art Rémi Labrusse. La documentació que els interrelaciona, inèdita en bona part, és abundant, i inclou per exemple les reflexions que Matisse va compartir amb el poeta Louis Aragon sobre els artistes vius que més l’interessaven: “Miró... sí, Miró... perquè, independentment del que representi en una tela..., si en un punt determinat hi ha col·locat una taca vermella, pots estar segur que era allà, i enlloc més, on havia de ser... Treu-la, i el quadre cau.”

La programació es completa amb una altra tongada de mostres d’art emergent a l’Espai 13, que complirà 45 anys. Irina Mutt assumirà el comissariat d’Ens acompanyarem quan es faci fosc, en què intervindran Alba Mayol, Inari Sandell, Danielle Brathwaite-Shirley i Helena Vinent.

El museu mironià tancarà el 2023 amb uns 360.000 visitants, una xifra que s’aproxima als registres prepandèmics. Per al 2024 té aprovats onze milions d’euros de pressupost. El Nadal el rebrà amb una petita exhibició que acaba d’obrir a la sala contigua a l’arxiu i que reuneix material preparatori de la sèrie escultòrica de fusta Construccions, que Miró va realitzar el 1930 i que tot d’una no va poder exposar a París perquè va ser incompresa. De les dotze peces que va crear, només n’han perviscut dues que atresoren el museu de Stuttgart i el MoMA de Nova York. Veure com l’artista es barallava amb els esbossos per dur la pintura a un nou estadi allunyat de les convencions no té preu.