La llengua embastardida del nazisme

Agafes La llengua del Tercer Reich, traduït per primera vegada al català a Folch & Folch per Lola Fígols (quina llàstima que el seu nom no aparegui ni a la portada ni als crèdits: tan bé que anàvem darrerament en el reconeixement a la feina dels traductors), i et penses que et dedicaràs a fer memòria de la impressió que va causar-te quan vas llegir-lo per primera vegada en castellà, fa més de vint anys, en l’edició de Minúscula (trad. Adam Kovacsics, 2001). Però no hi ha aquí cap exercici de rememoració d’emocions antigues: tot el que hi diu Victor Klemperer (Landsberg, Polònia, 1881-Dresden, 1960) s’ha renovat, intensificat i banalitzat en menys de dues dècades. Aquest no és un llibre, per tant, del qual adquirir velles nocions d’història a través d’un filòleg que, en les condicions més horribles, va imposar-se el deure de “donar testimoni fins al final” amb les eines de la seva disciplina, analitzant la mena de llenguatge embastardit per l’odi que havien propagat els nazis, sinó un llibre sobre el present, sobre la nostra manera d’“ingerir paraules com dosis minúscules d’arsènic” que, de mica en mica, produeixen el seu efecte tòxic. És, doncs, un llibre que fa molt de mal, perquè no és el document d’un temps passat: és una advertència viva.

Encara no hi apareixen els tuits de la ultradreta descamisada d’avui, però hi són pressentits a cada pàgina. Alguns quasi textualment, com en el culte a l’heroi i el seu representant modern, l’esportista musculós i fanfarró (i aquí venen al cap unes quantes imatges de Vladimir Putin espitregat a la seva datxa o del castís Santiago Abascal cavalcant a càmera lenta), o en el gir sobtat de fanatisme o fanàtic, que en alemany havien tingut sempre connotacions reprovables, per transformar-los en atributs positius i virils (avui en diríem “blanquejar” un concepte). La corrosió del llenguatge sota el domini nazi, que el jueu Klemperer es va entretenir a examinar minuciosament a la premsa, la literatura, els discursos de partit i les converses de carrer mentre malvivia a Dresden (el seu matrimoni amb una dona ària li va donar el privilegi de sobreviure, tot i perdre la càtedra de filòleg a Dresden i veure’s forçat a treballar de peó en una fàbrica), s’infiltrava en tots els actes de la vida i contagiava fins i tot aquells que creien ser-ne immunes pel fet de no combregar amb els deliris hitlerians.

A la Lingua Tertii Imperii (LTI), hi abunden les sigles, els superlatius, les abreviacions, els signes d’exclamació, la difamació per mitjà de noms ridículs, l’argot sentimentalitzat, les cometes iròniques, i també, un dia qualsevol i en boca d’un veí apreciat, expressions infames, com ara “expedició de càstig” per referir-se als cops de porra propinats amb la camarilla a un grup de comunistes a qui tot seguit es fa empassar oli de ricí.

Fins aquell moment, a Victor Klemperer el nazisme no li semblava més que “una aberració trivial i passatgera d’uns quants insatisfets menors d’edat”. De cop era una altra cosa, molt més infecciosa: el llenguatge escriu i pensa per tu, com deia Schiller, però també guia les teves emocions i controla la teva ànima, si oblides que fins i tot com a parlant pots elegir.