“Enamorar-se és una revolució, als 15 anys o als 45”

No és un encàrrec, però el projecte neix dels curtmetratges que havia fet, que van ser un encàrrec del Festival Nacional de Poesia. Era en el moment de la pandèmia, no podíem fer actes presencials. Amb la gent del festival ens coneixíem, perquè jo havia editat poesia, i vam parlar de fer alguna cosa que es pogués consumir a través del canal audiovisual. Com que Gabriel Ferrater té una vinculació amb Sant Cugat evident, vam pensar que diferents directors de cinema agafessin un poema seu i el convertissin en una obra audiovisual. Nou directors van fer un projecte audiovisual sobre Ferrater, un dels quals surt a la pel·lícula, El bosc, de Marc Carreté. Com que el 2022 era l’any Ferrater [pel centenari del naixement], vam pensar de fer una cosa més gran, una pel·lícula. Hi havia l’opció de fer un documental, però ja se n’han fet amb persones segurament amb molt més coneixement de l’autor que nosaltres; l’opció d’una pel·lícula biogràfica, però, era un altre tipus de projecte, i hi havia una tercera opció que era fer de Gabriel Ferrater l’àngel de la guarda de la pel·lícula.

Vam inventar una història en què Ferrater és l’ombra, el núvol o l’eix transversal que vertebra la relació entre els protagonistes. Hem introduït part de la seva obra en forma de poemes recitats, cantats o audiovisuals. Vam decidir fer aquest format de comèdia romàntica i que Gabriel Ferrater sigui l’excusa o el motiu perquè aquesta parella descobreixi alguna cosa que els atrau mútuament, més enllà dels versos del poeta.

Sí i no, perquè la història és de ficció i no té res a veure amb Gabriel Ferrater, però a la vegada, quan vam acabar el guió amb Santi Lapeira, ens vam adonar que hi ha molts poemes seus que encaixen perfectament amb la pel·lícula. Va ser una sorpresa posterior, ens vam adonar que hi ha poemes, com Engany, Fe i Ídols, que tenien molt a veure amb la pel·lícula i els podíem posar. Gairebé sense voler-ho, ens vam adonar que parlàvem de coses de les quals parla Gabriel Ferrater. Sembla que els poemes parlin del que els passa als protagonistes, tot i que estan escrits fa 50 o 55 anys.

Els guionistes, en Santi i jo, i amb els mateixos actors vam parlar de si la pel·lícula té o no un final feliç. En la comèdia romàntica tothom espera un final feliç i, en tots els visionaments que hem fet amb públic, he vist que tothom es fa el seu propi final. Jo crec que és un final feliç, però diferent de les comèdies romàntiques. Tractem la història des d’un punt de vista més realista i adult, i no tan fantasiós i naïf, si se’m permet l’expressió. Sempre ens agrada que acabi bé, però segurament la vida real no és tan bonica com el cinema.

Enamorar-se és una revolució, als 15 anys, als 25 o als 45, com els passa als protagonistes de la pel·lícula. O et pot passar més endavant. L’altre dia vam fer unes projeccions molt especials als casals catalans de Quito i Mèxic i, en un col·loqui en línia, una senyora de 70 anys ens va dir que li havia passat el mateix que a la pel·lícula. Sembla un tòpic, però l’amor no té edat, pot passar en qualsevol moment i a persones molt normals. Aquesta és una història d’amor entre funcionaris, però és que els funcionaris també s’enamoren. També coneixem parelles de fa molt temps i un d’ells coneix algú que li trasbalsa el món. Els poetes ho exploten, però també ho hem vist mil vegades en el cinema i en novel·la. Les pel·lícules romàntiques en parlen, i ens agraden perquè ens hi hem vist reflectits en algun moment. Tots hem conegut una persona quan no ens ho esperàvem i ens ha trasbalsat els fonaments de la nostra vida.

La gent ho valora molt. Òbviament en una pel·lícula de Gabriel Ferrater, Sant Cugat i Reus eren escenaris obligatoris. Per això els ajuntaments de Reus i Sant Cugat hi han col·laborat i ens han donat tot el suport i totes les facilitats en cessió d’espais. A Sant Cugat, la biblioteca Gabriel Ferrater, on treballa el protagonista, el monestir de Sant Cugat, la masia de Torre Negra... Reus, a banda de l’institut Gabriel Ferrater, ens ha permès temeritats com rodar enmig de la festa major, el dia de Sant Pere. Va ser una experiència molt bonica, de cinema de guerrilla. Més enllà d’això, hi ha una cosa que em fa especialment feliç, i no perquè li tingui mania, però Barcelona no hi surt. Estem cansats de veure sortir fum de les clavegueres de Nova York i si la pel·lícula és catalana, molta gent es pensa que el centre serà Barcelona. Però hi ha vida intel·ligent més enllà de Barcelona i paisatges i localitzacions fantàstics. Aquesta pel·lícula ho demostra: també hem rodat a Santes Creus, Vic, Roda de Berà, Coma-ruga, Castelldefels... que en pantalla llueixen moltíssim, i no hem passat cap pla de la Sagrada Família o passeig de Gràcia.

Seguiré fent cinema! Però com que de moment no m’hi puc dedicar plenament, no crec que abandoni la meva feina actual, soc periodista i seguiré portant El Cinèfil , parlant de cinema, i no crec que abandoni aquesta faceta. També col·laboro en mitjans locals de Sant Cugat. A més m’agrada, mentre ho pugui fer compatible, i el cinema no m’ocupi el 100% del meu temps, seguiré fent periodisme.

Sí, ja havia fet alguns curtmetratges, a partir del 2018. Com que no havia estudiat cinema em vaig fer acompanyar d’Ivan Mulero, i després em vaig atrevir a fer-ho sol. He dirigit cinc curtmetratges i he considerat que ja estava preparat pel monstre final, que és una pel·lícula. I he triat un terreny que ja coneixia, perquè d’aquests cinc curtmetratges, dos es basen en poemes de Gabriel Ferrater, i la pel·lícula té relació amb el poeta.

No és que no m’atregui el documental, suposo que tard o d’hora l’acabaré fent, perquè efectivament vindria a ser el que uneix els dos mons, periodisme i cinema. Però des de petit, abans i tot de voler ser periodista, sempre m’ha agradat molt el cinema. Recordo quan tenia 13 o 14 anys aixecar-me a la nit per veure els Oscar amb la meva mare a Canal+. Amb 17 anys vaig fer el treball de recerca sobre les pel·lícules que havien fet junts Martin Scorsese i Robert DeNiro, i ho vaig fer en una escola religiosa, que no era ni molt menys el tema que triaven els meus companys. Sempre he tingut el cinema molt endins, i no només veure’l, també analitzar-lo i anar més enllà. Fruit d’això, més tard vaig començar amb El cinèfil per donar-li una volta més, i arran de treballar en un mitjà de comunicació sobre cinema, acabes parlant amb un munt de persones que hi estan vinculades. He entrevistat sovint directors, actors, productors, muntadors... Un munt de figures que tenen a veure amb un rodatge. Sempre havia tingut el cuquet.