Mirador
La natura és ‘queer’
Una exposició al centre d’art La Panera de Lleida lliga l’ecologisme amb la defensa dels drets LGTBI+
El centre d’art La Panera de Lleida fa olor aquests dies de terra humida amb unes notes finals, molt subtils, de suor i semen. És un perfum que va crear l’artista francès Joël Harder com a eina de camuflatge per als homosexuals que feien cruising (trobades sexuals esporàdiques a l’espai públic) en un bosc a prop de casa seva, un territori perdut entre un estadi de futbol i un riu. Els caçadors de la zona els tenien en el seu punt de mira, diguem-ne que metafòricament però no per això menys malvat: en el terreny on ells mataven animals no hi volien dues persones del mateix sexe foses en el seu fervorós desig. Animals que, potser, eren algunes de les 1.500 espècies que els darrers estudis han detectat que mantenen pràctiques carnals gais i lèsbiques.
Segons aquestes mateixes investigacions científiques d’última hora, en el món animal les relacions històricament, i en present, tipificades de desviades i de degenerades són mecanismes per reforçar els vincles socials de la comunitat. La natura és intel·ligent, híbrida i diversa per naturalesa i no hi ha més contra natura que l’estúpid supremacisme humà que vol dominar-la i subjugar-la. “La destrucció del planeta no es pot deslligar de la violència de gènere, sexual i racial”, sosté Christian Alonso, director de La Panera i comissari de l’exposició Ecologies queer. Aberracions naturalment subversives (fins al 28 de gener), un projecte col·lectiu que reuneix una quinzena de treballs de l’avantguarda de l’art activista català, espanyol i forà.
L’ecologia queer és un concepte revolucionari de la defensa del medi ambient entroncada amb una nova sensibilitat “simbiòtica, transespècie, postantropocèntrica i antiessencialista”, indica Alonso, que posa al centre les formes de vida i les formes de viure més castigades en nom de la moral, la religió, la ideologia o el capitalisme depredador, perquè no encaixen en els seus patrons de normalitat o les consideren insignificants. Un moviment de solidaritat entre cossos vulnerables que en la creació artística ha trobat una mina d’imatges radicals que els treuen de la invisibilitat i que els proveeixen dels referents ètics i estètics que fins ara no tenien.
Com el Projecte Úter, instigat pels mallorquins Carles Garcia O’Dowd i Tonina Matamalas en resposta a l’amenaça del ministre Gallardón de prohibir l’avortament, el 2014. El tàndem d’artistes van recol·lectar històries personals d’interrupcions voluntàries de l’embaràs i van traslladar-les en un enorme mural en què els representants de les persones qualificades de pecadores per les seves conductes són animals, com els cargols, una espècie hermafrodita, o les aranyes, que no només construeixen teranyines per capturar les seves preses sinó també per protegir-se mútuament quan per exemple una inundació les obliga a improvisar un refugi.
L’acte de teixir tradicionalment relegat a la intimitat de les dones a la llar muta en una acció pública de resistència propulsada pel col·lectiu de Xàtiva La Erreria (House of Bent), que va realitzar, amb retalls de tela reciclada, una pancarta de lema Ecoqueerplanet. El 2022 la van lluir a la manifestació de l’Orgull LGTBI+ de València. La peça té una autoria múltiple perquè està concebuda com una performance col·laborativa i itinerant. I no perd vigència sinó que en guanya en moments com l’actual, en què la cultura valenciana està en mans d’un torero d’extrema dreta.
El desdibuixament de fronteres entre allò masculí i femení i entre el que és humà i el que no ho és també es manifesta en el treball de l’artista francoanglesa resident a Barcelona Eva Chettle. La seva matèria primera són closques, ossos, petxines, llavors i arrels que recull al camp i que assembla en unes escultures fantasioses i divertides carregades de significat polític. El seu bestiari és al mateix temps animal, vegetal i humà, una celebració de les vides codependents lluny de la piràmide que situa l’home dalt de la cúspide i un cranc de riu o un ficus a la base.
En la coral de veus sexuals dissidents, fartes d’un sistema que saqueja amb el mateix ímpetu recursos naturals i humans dits invertits, es fa escoltar la de l’artista Guiu Gimeno, que fabula amb un món rural utòpic com un lloc d’harmonia queer. Gimeno, originari d’un petit poble del Baix Llobregat, s’imagina una altra realitat possible en què les persones LGTBI+ no tinguin la necessitat d’emigrar a la ciutat per poder ser lliures i estar protegides.