Esperar sense esperança

Iniciem, musicalment, l’any amb les esperances pròpies i característiques d’aquestes dates. Però ja sabem que la nostra condició humana, ara per ara més distòpica que utòpica, ens ha portat a la construcció d’un panorama musical amb una naturalesa que sembla concordar amb una de les frases més punyents de l’espectacle teatral Et vindré a tapar de la companyia En Construcció: “Esperar sense esperança és l’acte més heroic que hi ha.” I massa em sembla que, en efecte, ens pertoca lliurar-nos a l’heroïcitat i a l’heroisme perquè senyals per a l’esperança n’hi ha ben poques. Per què? Perquè diria que la corroboració de la pèrdua de l’ànima i de les seves categories implícites com ara la imaginació, la fantasia o el somiar s’han perdut pel camí en nom del realisme i l’economicisme.

Havent convertit, majoritàriament, les programacions musicals en productes, les tècniques del màrqueting han trobat el camí abonat per idear anuncis que posen els pèls de punta, com per exemple aquell que una jove passa l’arquet de violí per sobre d’un pernil, ja que ara ens toca “tallar el pernil al ritme de Mahler”. De Mahler? I per què no de Strauss o Wagner? També hem vist com el Palau de la Música o el Gran Teatre del Liceu s’han anat convertint, progressivament, en una important destinació per a turistes on el més important ja no és allò que es va a escoltar, sinó l’espai arquitectònic que es visita. No prou satisfets amb això, ja fa uns anys que ens volen convèncer, a través d’un conegut festival, que a Barcelona no tenim res a envejar a les programacions d’altres ciutats europees, on, sense cap pudor, el management d’alguns artistes programats i direcció del festival convergeixen en una mateixa figura.

D’altra banda, mentre tot això passa, malauradament, la important fase de difusió i divulgació de la música sembla haver caigut en mans d’algunes persones indocumentades i gens formades que afirmen barbaritats pròpies, en alguns casos, de la musicoideologia dels nostres dies. Certament, als melòmans ens pertoca, en aquest inici d’any, ser herois perquè hem d’esperar sense esperança.