Mor l’icònic Morfi Grei, cantant de La Banda Trapera del Río

Morfi Grei, històric cantant del grup de Cornellà de Llobregat La Banda Trapera del Río, va morir dijous als 64 anys, segons va confirmar el grup a través de les xarxes socials. Grei, autor del retrat de tota una època, la de finals dels anys 70 i començaments dels 80, i un món, el de les ciutats satèl·lit de les grans urbs, en cançons com Curriqui de barrio i Ciutat podrida, no va poder superar les complicacions d’un trasplantament de fetge que esperava des de feia temps però que no va impedir que, els últims anys, encara que fos com a únic membre original del grup, defensés el llegat de La Trapera en diferents escenaris d’arreu de l’Estat. 

La mort de Grei, de nom real Miguel Ángel Sánchez Tenedor, nascut a Melilla a finals del 1959, poc abans que la seva família emigrés al Baix Llobregat, s’afegeix a la de dos altres històrics components d’un grup que va tenir una trajectòria vertiginosa, perillosa, insòlita i, per descomptat, llegendària: Tío Modes (1957-2004) i Raf Pulido (1957-2010). “Sempre he dit que, gràcies a La Trapera, s’han obert uns quants camins”, defensava Grei en una entrevista a El Punt Avui el maig del 2022. “Musicalment ja n’hi ha hagut, aquí, de bones bandes, però la nostra gran aportació han estat les lletres, que, en el meu cas, són fruit d’haver vist, sent encara molt jove, Lou Reed el primer cop que va venir a Barcelona, al Palau d’Esports. Allò em va marcar el camí a seguir. Lletres marginals, personatges de carrer... Ell escrivia sobre Nova York, i nosaltres, sobre Barcelona i Cornellà”. El record del grup, tot i haver publicat, en els seus anys de més activitat, un únic treball (La Banda Trapera del Río, Belter, 1979), es manté viu, com ho demostra el fet que Ciutat podrida, assenyalada sovint com la primera cançó punk en català, fos interpretada pel jove grup de La Bisbal Fetus en un concert fa uns dies a la Sala Apolo de Barcelona o que els barcelonins Ratpenat, fidels seguidors de la causa trapera, recentment, l’invoquessin junt amb Grei en el tema Barcelona ha mort. La publicació fa uns anys d’un exhaustiu llibre sobre ells a càrrec de Jaime Gonzalo (Escupidos de la boca de Dios) i un molt notable documental (Venid a las cloacas) realitzat per Daniel Arasanz van contribuir també a reforçar el mite de la Trapera. 

“Després del primer disc recordo que ens van dir que, si canviàvem una mica les lletres, sortiríem a Televisió Espanyola –que és, de fet, el que van fer Ramoncín, Burning o Rosendo amb Leño– i que les coses canviarien. Nosaltres vam dir que no i, naturalment, vam pagar-ne el preu. Però ens queda, almenys, la satisfacció de no haver-nos abaixat mai els pantalons”, reblava Grei, sense pèls a llengua en cançons com Nacido del polvo de un borracho y el coño de una puta o Curriqui de barrio, en la citada entrevista. 

El seu poc encaix en la indústria i la “llegenda negra” –com Grei la definia amb cert orgull– que va acompanyar la Trapera, víctima de les drogues dures i els mal rotllos, va fer que la trajectòria del grup fos anòmala. Van estar actius entre 1976 i 1982 però, l’any 1993, amb la publicació, finalment, d’un disc maleït que estava guardat al calaix des de feia més d’una dècada, Guante de guillotina, va revifar la curiositat pel grup, amb reunions esporàdiques i un interès especial tant del segell madrileny Munster com del públic, a més del català, del País Basc. 

La banda ha viscut els últims anys, o les últimes dècades, en una espiral de gires d’aniversari o de comiat, una de les quals, la del 40è aniversari, l’any 2017, fruit de la necessitat del Grei de passar pàgina a una severa depressió però, també, de preservar el mite i rendir tribut, sovint acompanyat de músics més joves, a Pulido, Tío Modes o Salvador Costa, el seu fotògraf de capçalera i mirada privilegiada de l’eclosió del punk a Londres. 

En un comunicat de la família, la mare, fills i germans deMorfi Grei agraïen les mostres de condol i demanen el “màxim respecte i intimitat en aquests moments tan difícils”.