Redempció, violència i amor a la vida

Ferran Grau (Lleida, 1982) és periodista i un escriptor amb múltiples cares que persegueix idees i, quan les té en el punt de mira, s’hi abraona amb tot. Els seus textos són com ell, educats, amables, personals i, quan menys t’ho esperes, salta la rauxa i et trobes davant d’Elvis Presley.

Presenta un experiment arriscat i gratificant, Hiperràbia (Angle), un homenatge confés a La taronja mecànica, el clàssic d’Anthony Burgess que Kubrick va dur al cinema. “El 2016 vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar un dels tres autors del crim del caixer de Barcelona –aquell en què tres nois de classe acomodada van cremar una indigent–. Després de l’entrevista, hem anat mantenint el contacte. Hem parlat molt sobre la reinserció social, la presó, la violència i el lliure albir, temes que han estat un motiu literari freqüent en els meus llibres. Però explicar aquest cas real d’aquesta manera extravagant respon al fet que l’implicat s’expressava en aquests termes”, diu Grau.

Hiperràbia narra aquells fets sense buscar una fidelitat absoluta, però mantenint una característica de l’obra de Burgess: l’argot.“No tenia sentit fer un homenatge a Burgess sense posar la màxima atenció a l’argot dels protagonistes. A La taronja mecànica parlen nadsat, suma d’anglès i rus. En el meu cas, he creat el xeno –estrany, en grec–. Per fer-lo, he utilitzat una triple inspiració: el llatí, el romanès i, sobretot, la fantasia pròpia per deformar paraules catalanes”, més de 200 termes recollits en un annex.

Grau ja era molt fan del film de Kubrick quan, després de publicar la seva primera novel·la, Dues cicatrius (2016), va llegir l’obra de Burgess i va quedar “fascinat per l’estil, el ritme, la història i, sobretot, l’argot, a més de la magnífica traducció de Jordi Arbonès”.

Adaptant un cas real i proper de violència irracional, Grau assegura, a través de la seva novel·la, que “la violència es pot escollir”. “Igual que es pot escollir fer el bé. Però bàsicament parlo del lliure albir. De la llibertat de l’individu per triar un o altre camí. I, tot i que pot ser un tòpic, plantejo el poder redemptor de la literatura, almenys com a alliberament moral per a un mateix. Una altra cosa són els mecanismes de perdó, redempció i reparació que hem establert com a societat.”

En uns paràmetres oposats a la violència i l’argot i l’alta tensió narrativa, hi ha la novel·la Carta d’hivern (Viena), de Teresa Pous (Llinars del Vallès, 1956). Com Grau, Pous ha publicat títols de contingut variat i Carta d’hivern és la seva tercera novel·la. Escrita amb delicadesa i un ritme sostingut, entre dolç i melancòlic, està protagonitzada per Rita Romans, que arriba a Sant Petersburg el 2006 amb el propòsit d’escriure una carta a Víctor Fontclara. Quan ella tenia 20 anys i ell 27, van començar a sortir. Ella estudiava filosofia i ell era crític d’òpera. Els unia la passió per la música, per la pintura, per la literatura... Es van fer inseparables, fins que ell va marxar a Milà. La Rita va travessar un túnel molt fosc que la va fer emmalaltir. A poc a poc, però, el poder de les paraules i de la música la van ajudar a anar transformant aquell patiment i va tornar a sentir el coratge per viure. Trenta anys després, la Rita rememora la seva relació amb el Víctor i li escriu una carta per explicar-li la seva transformació.

L’obra, madurada al llarg de més d’una dècada, té elements autobiogràfics. “Hi ha moltes coses que la Rita viu i que jo també he viscut: l’amor, el dolor, la passió per les paraules, per la música, per Pau Casals, per les persones, pels animals, per Llinars, per Barcelona, per Sant Petersburg. Les víctimes de l’Holocaust que clamen el record. Fem un camí de recerca cap a allò que deia el doctor Moisès Broggi: «La intel·ligència al servei de la bondat»”, afirma Teresa Pous.

L’obra és plena de referents literaris, artístics, musicals (en especial operístics) i històrics, tot i que l’autora afirma: “No té res a veure amb el fet d’acumular erudició, exhibir dades; es tracta de sentir la força transformadora de l’art, de l’amor.” Al final hi ha unes extenses i aclaridores notes pel que fa als referents i les fonts d’inspiració. “Tot el que hi ha m’ha triat a mi. M’he deixat posseir. És com si diferents fonts d’inspiració s’unissin al fons d’un calidoscopi. La força primigènia d’enamorar-se n’és el primer element.” “El que hem volgut transmetre, la Rita i jo, és amor a les paraules i a la música, amor a la cultura, amor a la vida, amor a l’amor”, conclou Pous.