“Els cineastes fem l’arxiu històric del futur”

El cinema és un exercici de memòria i de transcendència. No era la intenció inicial, però sens dubte és una pel·lícula sobre el llegat d’Agusto Góngora en què ell segueix viu i la seva dona diu: “Agraeixo tenir-lo viu de la manera com el vull recordar.” Tots els cineastes d’una manera o altra, sense voler-ho, estem fent l’arxiu històric del futur. Ho dic jo que soc una cineasta que observo el present, en general, no estic preocupada per l’arxiu històric. Però sé que les meves pel·lícules seran l’arxiu històric de demà, això és una de les funcions del cinema.

Jo crec que l’Augusto i la Paulina es van reconèixer i es van estimar fins al final, potser en una forma molt difícil de comunicar. Augusto va morir sense parlar, però reconeixia la Paulina per l’olor, dient-li el nom. Hi ha una permanència de la memòria emocional, no verbal. Hi ha una anècdota que no surt a la pel·lícula, relacionada amb la seva gata, la Julieta. La Paulina sempre explica que era tant l’amor i la connexió que tenia amb Augusto, que quan va deixar de caminar, dos mesos abans de morir, la Julieta va deixar de caminar. Augusto va deixar de veure-hi i la Julieta va deixar de veure-hi. Augusto va morir i la Julieta va morir una hora després. S’estaven comunicant, d’una altra manera.

Jo crec que és explicable només veient la pel·lícula. Hi havia un tipus d’amor que si el portes a una ficció seria una mala ficció hollywoodenca d’amor que un no es creuria. Aquesta realitat arriba a ser tan irreal, és tan excepcional la manera d’estimar-se, de mantenir l’afecte, que es veuria falsa. A més, crec que calia deixar-ne testimoni. Traslladant-la al cinema, soc molt conscient que tot el que passa en aquesta relació és una excepció, no entra dins els paràmetres del que és normal. El cinema n’està fet, d’històries excepcionals que volem veure i explicar. I aquesta història era excepcional en la mesura que era realitat. Aleshores crec que això era insubstituïble en una narrativa de ficció tradicional.

Va ser molt difícil. Paulina no ho volia, i amb molta raó. Em va donar tots els arguments que jo mateixa, com a documentalista, probablement hauria donat. Eren molt difícils de rebatre. Augusto va ser el gran defensor de la pel·lícula. Des del primer dia la va voler fer, no tenia cap problema. Paulina em diu sovint que ell em va triar a mi per fer la pel·lícula, però jo crec que va triar conscientment fer un documental. Em va dir que ell havia gravat tanta gent i tant dolor i fragilitat, i que si la gent li havia obert les portes de casa seva, per què ell no havia d’obrir-me a mi les portes per mostrar la seva pròpia fragilitat i dolor? Aquesta consciència del registre va ser la que va convèncer la Paulina, i els seus fills, també, i ens ha permès fer la pel·lícula. I jo els ho agraeixo.

Sí, no era l’objectiu inicial. Vam començar amb la intenció d’explicar aquesta història d’amor, en el context de l’Alzheimer, però ens vam adonar que era un personatge que sempre va recordar els dolors històrics fins al final. I a més de recordar-los, va lluitar des de la seva trinxera per preservar la memòria històrica amb l’única crònica de dictadura que explica tot el que va succeir, Chile: la memoria prohibida, que va escriure i editar amb un grup de periodistes. Es va preocupar amb molta consciència de preservar la memòria històrica. La memòria històrica era un concepte a la seva vida en una època en què no se’n parlava. A banda de recordar fins al final, va ser un lluitador perquè no existís l’oblit. Aleshores, me n’havia de fer càrrec, era molt difícil no explicar aquesta part.

Diria que per primer cop l’aniversari va ser un gran tema de debat públic, més que un calendari concret d’actes específics. I aquesta pel·lícula, sense voler-ho, perquè no planejàvem estrenar-la el 2023, es va afegir al debat. Es van començar a negar molts fets històrics que mai pensàvem que es negarien. Ho estem veient a tot el món, les dretes radicals estan amb un negacionisme molt fort de la història. Aleshores, el que ve a fer La memòria infinita és dir que tenim un protagonista que està perdent la memòria, però malgrat això, hi ha dolors històrics que segueixen allà i que ell mai oblida. Els dolors persisteixen a la història i als pobles. El mateix Augusto diu que no importen les dades, les xifres, el que importa és reconstituir la memòria emocional. Més enllà de les informacions que podran manipular, que voldran negar, el dolor de les persones no el poden esborrar. I aquest dolor hi serà per sempre, això és el que hem de comunicar, seguir explicant i heretar.

És una pel·lícula sobre la permanència. Pensem que una pel·lícula sobre l’Alzheimer és una pel·lícula sobre l’oblit, però precisament és una pel·lícula sobre el que queda i sobre el que sempre es recorda, no sobre el que s’oblida, perquè allò important no s’oblida. Allò primordial d’una identitat queda fins al final, i aquest és el focus de la pel·lícula. Per això es diu La memòria infinita.

Sense memòria no hi ha identitat ni podem construir el futur. He sentit molts acadèmics debatre sobre la memòria i l’oblit, i he sentit moltes defenses de l’oblit en relació amb la memòria històrica. Jo crec que l’oblit és important a la vida personal, per a les persones que han viscut traumes històrics, per sobreviure. Però no pot existir l’oblit col·lectiu, hem de generar les nostres identitats a partir d’aquests dolors.

Sí, jo crec que és una cançó molt precisa per començar. La cançó també fa una pregunta sobre els petits terribles encants que té la llar. Jo crec que una pel·lícula plena d’aquests petits encants terribles, són el que marquen el to. Té alguna cosa òbviament dramàtica, però al final és encantadora i és una celebració de l’amor, de la llar, de casa nostra. I crec que tota la banda sonora en general, no només la cançó de Silvio, està pensada com un narrador, és a dir, són lletres que es fan ressò del que està passant i són cançons que també ens han acompanyat a tots a la vida i en les nostres relacions amoroses. És la banda sonora de moltes relacions.