Cecília Burgaya, la discreció a l’ombra d’un artista

Fa trenta anys, el 17 de gener de 1994, moria a Barcelona Cecília Burgaya Ibáñez. Nascuda el 13 de novembre de 1924 a l’Esquerra de l’Eixample, va ser l’única filla de Càndid, obrer de la construcció, i de Delfina, treballadora d’una fàbrica de bombetes que havia arribat a Barcelona des del poble aragonès d’Alcalá de la Selva (Terol). A més de les llargues estades a Centelles, d’on provenia el pare, els seus primers records d’infantesa anaven lligats a la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, que va seguir molt de prop, ja que la família vivia al número 10 del carrer de la Diputació, a pocs metres de la plaça de toros de Les Arenes. També recordava l’eufòria que va percebre al seu voltant el 14 d’abril de 1931 amb la proclamació de la Segona República.

Cecília Burgaya va cursar els estudis primaris en un dels grups escolars públics creats pel Patronat Escolar de Barcelona, a la plaça d’Espanya. En plena Guerra Civil va fer el batxillerat a l’institut Maragall i, posteriorment, va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. Especialitzada en educació d’infants discapacitats, va treballar a l’Institut de Pedagogia Terapèutica que dirigia el Dr. Jeroni de Moragas, pediatre i neuropsiquiatre.

El 1954, a través del seu amic pintor Joaquim Datsira, Burgaya va conèixer Josep Maria Subirachs, amb qui va iniciar una relació sentimental uns mesos abans que l’escultor marxés a Bèlgica per fer-hi una estada de dos anys. Ella va ser qui va convèncer aquell jove artista perquè no deixés escapar l’oportunitat de viatjar en un país on viuria una de les etapes més apassionants i creatives de tota la seva trajectòria. Decidida i resolutiva, aconseguí una feina a la casa de colònies Bois-Gentil de Château-d’Oex (Suïssa), des d’on s’escrivia amb Subirachs fins que va poder viatjar a Bèlgica per retrobar-lo. Per evitar una cerimònia religiosa i un casament convencional, el 23 de novembre de 1955 Cecília Burgaya i Josep Maria Subirachs van contraure matrimoni a Schaarbeek, una de les comunes de la regió de Brussel·les, en una cerimònia civil acompanyats només per un matrimoni belga com a testimonis. Passat un dels hiverns més gèlids registrats a Europa en tot el segle XX i després d’una breu estada a París, el març de 1956 van retornar a Barcelona i sis mesos després, l’11 de setembre, naixia el seu primer fill, Roger (1956-2017).

Els primers temps de casats van subsistir gràcies al que cobrava Burgaya impartint classes particulars a infants discapacitats. Fins al 1958 van viure al barri del Poblenou, on havia nascut Subirachs, aleshores un suburbi industrial gris i depriment. El naixement de la seva filla Judit, el 1959, va coincidir amb el primer gran encàrrec que va rebre Subirachs: la decoració escultòrica del santuari de la Virgen del Camino, que s’inauguraria el 1961 a Lleó. Aquella magna obra obligà l’escultor a passar llargues temporades entre Madrid i Lleó, mentre la Cecília, a Barcelona, afrontava tota sola la criança d’una nena acabada de néixer i d’un nen de dos anys i mig. El 1963 la família es va traslladar a la casa taller projectada per l’arquitecte Antoni de Moragas Gallissà, al peu del Tibidabo, i el 1965 va néixer el tercer fill, Daniel.

Molt compromesa, des de sempre, amb la cultura i la llengua, en arribar la democràcia es va treure el títol de català per poder impartir classes a adults en diferents barris de Barcelona, però el fet de no haver pogut cursar estudis universitaris en el seu moment li pesava tant que als 57 anys es va matricular a la UAB per estudiar la carrera de filologia catalana. El 1985 defensà la seva tesi de llicenciatura, centrada en els Cants de mort d’Ausiàs March.

Durant uns anys va exercir de professora de llengua i literatura catalanes a l’escola Isabel de Villena, que dirigia Carme Serrallonga.

Col·laboradora del Dr. Amadeu-J. Soberanas, filòleg, editor i director de l’Editorial Barcino, el 1991 Burgaya publicà dins la col·lecció Els Nostres Clàssics l’Arbre d’honor, tractat sobre els principis i les normes referents a l’exercici de la cavalleria, amb l’exposició de l’heràldica i de la pràctica de les armes, una obra fins aleshores inèdita escrita el 1471 per l’historiador i heraldista Gabriel Turell. Com a curadora del text esmentat, estudià amb deteniment i rigor el manuscrit original conservat a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll.

Dona culta, intel·lectualment brillant, feminista insubornable en una època absolutament dominada pel patriarcat, va viure amb discreció a l’ombra d’un artista en qui va creure fins al darrer dia, però la complicitat de la parella es va anar esvaint fins que el matrimoni es va separar el 1980. Per pal·liar els estralls d’aquell sotrac, es refugià en la recerca lingüística i literària i, sobretot, en les amistats incondicionals, algunes de les quals encara la recorden amb emoció recitant Carles Riba al cap Súnion.

Del 1992 al 1994 afrontà amb enteresa i coratge una malaltia devastadora mentre treballava en l’edició dels apèndixs de l’Epistolari de Jacint Verdaguer, que aplegaven les cartes que havien aparegut després de l’edició dels onze volums del recull, una recerca que no va poder acabar.

Trenta anys després de la seva mort, Cecília Burgaya segueix ben present en el nostre record.