Crisantems (i una reflexió crítica d’any nou)

Comença l’any literari amb l’avançament de les novetats editorials, algunes de les quals ja es poden preveure com a destacades, sense oblidar el calendari dels premis literaris que es convoquen amb el suport d’entitats que mantenen aquest sistema tan forrellat, provocant que no es generin reflexions i noves accions per fomentar la lectura. Malauradament, amb la situació de la premsa, cada cop més prima, moltes d’aquestes obres no es podran valorar, fet que incrementarà el caos per analitzar la qualitat literària. Només caldrà veure a finals de desembre com els diaris faran la tria dels millors llibres de l’any (sense haver-ne llegit gaires), per veure el resultat de tot plegat.

Els premis de poesia són un misteri, però els misteris no existeixen. Es presenten uns originals, unes històries sustentades i signades, jutjades per un petit cercle que escull la millor obra a partir d’uns criteris o d’uns paràmetres que tampoc són revelats. De fet, en els premis literaris no hi ha cap capa de transparència, ja que es desconeixen les obres que s’hi han presentat. Quan es fallen (quina paraula més simptomàtica) sempre s’acaben donant uns patronatges molt tòpics sobre l’obra guanyadora. En el camp de l’art, de la pintura o de la fotografia, algunes vegades s’acaba exposant una selecció de les millors obres presentades. En els festivals de cinema, es poden veure les pel·lícules en concurs, un fet que pot provocar protestes o xiulets a la mateixa sala quan es donen premis a obres que es considera que no s’ho mereixen.

Quan parlem de llibres i utilitzem la negació és que ja estem amagant algunes consideracions que no volem obrir, per respecte, per por. Es pot analitzar un llibre de tantes maneres com sigui possible, com tants lectors pugui haver-hi. Les opinions dels crítics haurien de tenir el valor que haurien de tenir i potser, per aquest motiu, la crítica ha arribat fins on ha arribat. S’han escrit planes i planes a partir de plantilles, de frases fetes amb el mata-segells corresponent. En altres casos, els textos crítics han format argolles i piles de calendaris que no han fomentat la lectura ni del mateix llibre. En altres contextos, s’omplen textos que no tenen res a veure amb el llibre que han llegit, com aquest cas. De fet, hi ha lectors que prefereixen unes referències històriques, una informació sobre l’autor, que moltes vegades no pot assumir un crític per manca d’espai o manca de material. L’absència d’una professionalització de la crítica catalana fomenta una cultura cada vegada més fràgil, més endogàmica, sense prestigi. Després, tothom ho sap tot quan es publiquen les dades catastròfiques de l’informe PISA.

Jesús Giron Araque (1956), del Camp de Túria, llicenciat en ciències de l’educació i geografia i història, va ser professor quan es podia ensenyar en valencià a secundària amb una certa normalitat democràtica. Ha publicat vuit llibres de poesia en aquests darrers anys, de manera successiva, amb notables premis. El so de la flauta de jade (Bromera, 2021) va rebre el premi Festa d’Elx 2020 i és un bon exemple de la seva dialèctica. “L’oceà és enorme, però una gota de pluja més fa que sigui immensa”. Les seves reflexions són fondes, toscanes: “Sabem de la vida el mateix que sabem de la mort”. Treballa descripcions fabuloses: “A les fulles caigudes de la tardor es troben els meus records”.

La dinastia de terracota (Viena, 2023) ha rebut el darrer premi Vila de Martorell 2023, un dels premis degans de la poesia catalana. És un llibre d’inspiració xinesa, un treball meritori de recreació històrica, d’investigació poètica i també d’invenció, de poetes ficticis, inventats per ell mateix, amb les seves pròpies composicions. Hi ha versos enginyosos que es transformen en contes fantàstics que donarien molt de joc narratiu. “El somni és l’arbre més solitari del bosc”. La història de Xi Kang, un dels sets savis del Bosc de Bambú, és apassionant, com l’estratègia militar emprada pel rei Yuan o les dones endevinadores, fascinants. Hi ha fragments molt delicats: “Els crisantems saben que les seves flors seran necessàries per a adornar les milers de tombes dels soldats”. És una poesia que indaga, que busca, un joc que ja parteix de la pròpia vida (el joc més gran de l’home). “Queda molt de tu en els camins”.