cinema
La maldat que habita dins tots nosaltres
Les pel·lícules sobre possessions demoníaques “sempre s’esdevenen en cases gòtiques”, o són històries protagonitzades per “gent de classe mitjana o alta que pot pagar el passatge d’avió a l’exorcista des del Vaticà”, diu el cineasta argentí Demián Rugna (Haedo, Buenos Aires, 1979), guanyador del passat festival de Sitges amb Cuando acecha la maldad , que arriba ara als nostres cinemes. No és que no li agradin: és fan de L’exorcista, el gran clàssic dirigit el 1973 per William Friedkin. Però el cineasta, que ja va fer tremolar la pell de l’ànima als espectadors de Sitges amb Aterrados, volia abordar aquest subgènere de terror amb una perspectiva diferent. Ho explica en una entrevista a El Punt Avui: “Volia fer una pel·lícula d’exorcismes i em vaig plantejar què passa si el posseït viu en la pobresa, enmig del no-res, no importa a ningú i el deixen allà posseït durant anys.”
No aborda el gènere des del punt de vista religiós, encara que hi hagi elements sobrenaturals. “No temo gens el dimoni –comenta–. Mai vaig tenir por de les figures religioses com els dimonis o fins i tot els fantasmes. Em causen molta més sensació de curiositat que de por. Les meves pors són molt més terrenals, com la por a la malaltia i la por a envellir.” El diable, tal com s’està plantejant fins i tot dins de l’Església, té aquí un sentit metafòric: “Per mi el diable és la figura inventada per justificar o donar un sentit a la maldat que tenim tots dins, que en molta gent es manifesta de manera més evident. Vivim en un món on l’explicació és donar la culpa a algú. I, des de sempre, en la nostra religió s’ha donat la culpa al dimoni.”
La maldat té a veure, pel director, amb el trastorn mental: “El mal que ens aguaita en definitiva és la bogeria, és més dins el nostre cap que en un monstre. Històricament, els posseïts eren persones desequilibrades que manifestaven tenir un dimoni a dins, però té més a veure amb la bogeria. La idea de com s’encomana aquesta bogeria sobtada va ser el punt de partida per al guió.”
‘Embichados’
Els protagonistes són dos germans (els actors Ezequiel Rodríguez i Demián Salomón) que viuen en una casa de camp, als afores d’un poble remot de l’Argentina, i descobreixen un home posseït (embichado, en diuen). Desesperats, intenten evitar que el mal s’escampi pel seu món.
La pel·lícula es refereix als posseïts com a embichados i esmenta tot un seguit de creences que no responen a cap tradició real. “És fruit de la meva imaginació –diu el director–. És molt divertit perquè fora de l’Argentina tots els espectadors assumeixen que és una llegenda pròpia nostra.”
El clima de terror que s’instal·la a la comunitat pot fer pensar en el triomf recent en les eleccions argentines de l’extrema dreta, que tant s’alimenta de les pors. “Milei s’ha cuidat que imperi la por –reflexiona Demián Rugna–. Als que no pensem com aquest home ens fa molta por que vengui el país a corporacions, perquè ja ho està fent, i ens fa por que acabi amb la possibilitat de reflotar un país que ja estava força malament. Es va propagar tal nivell de bogeria que la gent el votava perquè pensava que no faria res del que va prometre. I ara ho està complint i la gent no ho pot creure. Som bojos!”El director subratlla que Cuando acecha la maldad “no és una pel·lícula d’ensurts, és un viatge tràgic, un descens als inferns que no et dóna cap mena de concessió; una pel·lícula que va asfixiant l’espectador i enfonsant-lo al fang fins al final.”
