El Katharsis més elàstic (i ‘slapstick’)

Així com hi ha qui defensa que hi ha pel·lícules de sèrie B memorables, també el Katharsis considera que els marges de la teatralitat poden enllaçar amb l’humor més tronat i gore de l’slapstick. Si en les primeres quatre edicions (i en la majoria de les propostes d’aquesta cinquena, que podria ser la darrera davant el canvi imminent a la direcció del Teatre Lliure) el cicle apropa accions quasi instal·latives i d’un elevat contingut conceptual i de compromís social i artístic, la setmana passada van desubicar tothom amb el càustic Burnt toast, una peça d’humor quasi indecent per la seva ingenuïtat, que feia fregar els ulls al públic pel quadre dantescament còmic.

Burnt toast s’enganxa als tòpics del cinema gore en una mena d’hotel d’ultratomba amb un personatge inquietant que s’alimenta només dels líquids humans (que fa pensar en un vampir) i una mare que dona el pit a la seva criatura a la recepció de l’hotel per pressionar perquè li trobin les maletes. Els efectes especials més sanguinaris, tan suculents en la pantalla, són difícils de traspassar a l’escena. Però la companyia de teatre noruega Susie Wang s’atreveix a explotar-ho, sense prejudicis, d’una manera semblant al que fan Los Galindos a MDR-Mort de riure o, un grapat d’anys abans, els de Teatre Estable de la Casa Real a El gran despropòsit. El teatre, d’arrel més popular, sovint ha jugat amb el grand guignol per ensenyar l’esperpent. Jordi Oriol (La niña gorda), Nao Albet i Marcel Borràs (La monja enterrada en vida) i Fèlix Pons (La tardor barcelonina) han traslladat a escena novel·les fulletonesques dels diaris de principis del segle XX.

Georgina Oliva, impulsora del Katharsis, sembla haver-se fet una caricatura del compromís artístic convidant una peça que respira més novel·la gràfica que teatre, però que es representa en viu i en directe. Ella ja aventurava en la presentació la setmana passada que es tractava del cartell més eclèctic de tots, que havia abordat els marges del teatre des de vessants ben allunyats. Efectivament, Boudoir parteix d’una radicalitat artística i una denúncia als feixismes inqüestionable. Una projecció de vídeo relaciona els tallers de taxidèrmia (en què es treballa la depuració dels animals com un ofici artesà) amb els cementiris de jueus, que van patir la voluntat d’extermini del poble nazi. L’obra, en els prop de 100 dies de la darrera incursió militar a Gaza (Palestina), sembla un mirall en què les víctimes s’han convertit en botxins, en què tot gira del revés. El performer Steven Cohen fuig de fer cap defensa de res més que del dret de la vida. El segon capítol del muntatge trasllada el públic a un museu de l’horror, tot i que depurat en art-déco: el nazisme va fer el seu propi marxandatge, des d’una bomba que sona com una caixeta de música sense ballarina voltant o amb un rellotge en què es veu el rostre del Führer. Una copa de vidre pot significar el reconeixement de l’espoli i la voluntat (parcial i sempre insuficient) de restitució. Però, al costat, hi ha un coll de girafa, elements de la religió jueva, una estrella de David o el triangle rosa, símbol amb el qual es marcava els homosexuals als camps d’extermini nazis. En aquesta sala d’exposicions de mort, emergeix Cohen i li descobreix l’ànima, com qui infon nova vida a les víctimes, com qui li dona l’alè imprescindible perquè se’n restitueixi la memòria. El cap de setmana passat es va tancar amb un treball de Gaston Core (ànima de la desapareguda Hiroshima). Abans que caigui la nit proposa una forma urbana que batega, però, uns rols d’un relat vell i classista, en què lluny de revoltar-se semblen adaptar-s’hi.

Katharsis tanca l’edició aquest cap de setmana. Recuperen Aquellas que no deben morir, de Las Huecas, una opera prima que indaga sobre el negoci de la mort en un ritual que convida a acceptar la finitud de tots els mortals. Abans, el director Julian Hetzel convidarà a modelar en fang els futurs dictadors i Neus Masdeu farà ficció (o no) sobre el tast de seitons. Karharsis elàstic.