Berta Creus s’estrena amb solvència amb ‘Fins a l’última pedra’

Es diu molt que s’edita poc, és a dir, que són pocs els editors que saben flairar una bona obra o, encara millor, un bon autor, quan encara és poc evident, sota capes de tosca, i fer aparèixer la brillantor. Cal donar consells constructius i, és clar, encertats, perquè a base de feina, l’autor pugui polir el text, extreure la seva millor cara. El tòpic del diamant en brut.

No és una feina fàcil, no tothom té els coneixements, talent i la paciència per fer-la i, encara més, no tots els autors estan disposats a escoltar, a crear una bona sintonia amb l’editor, a treballar tant com calgui fins a, sense parar boig, aconseguir un veritable bon text.

Deixarem de banda els que no fan prou i parlarem d’uns editors dels que sí que fan la feina i porten més de deu anys demostrant-ho des del petit però efectiu format que és Males Herbes: Ricard Planas i Ramon Mas.

En una temporada amb tot de debuts, en alguns casos ben galdosos, és un plaer una descoberta com la de Berta Creus i la seva primera novel·la, Fins a l’última pedra.

Berta Creus Cuadras (Sant Martí de Tous, 1986) és llicenciada en Traducció i Interpretació i treballa com a traductora i cap d’idiomes, a més de conduir clubs de lectura. Afirma que ha escrit des de sempre i de tot, narrativa, poesia i fins i tot guió, però que mai fins ara havia considerat que res del que havia escrit valgués prou la pena per mirar de publicar-ho en una editorial. Autora exigent i sense presses.

“Ens va presentar la primera versió fa un any i mig i ens va meravellar la personalitat, la veu única, que sempre es diu però que en aquest cas és cert”, explica Ricard Planas. “És una novel·la formada per relats curts. Un matrimoni entre fons i forma. Parlar del passat amb una llengua recuperada, una llengua gairebé orgànica”, afegeix.

“Llegint aquell text ja vam veure que l’obra era llengua, però li calia més feina per tancar l’arc dramàtic, que només estava insinuat. La Berta va treballar molt i cada versió guanyava capes i capes...”, afirma Ramon Mas.

La riquesa del llenguatge inclou localismes, neologismes, formes verbals en desús i una clara voluntat de copsar la parla oral i exaltar la llengua que estem abandonant, però sense perdre de vista la voluntat d’explicar una història i de fer-la totalment entenedora. Els termes són els que toquen, sense forçar res, sense exhibicionisme, precisament, preservant la naturalitat.

“Els escriptors que més creixen són els que més treballen, els que entomen crítiques per millorar l’obra, per establir-hi un diàleg. Els editors som com productors musicals, hem de saber millorar, fer més lluent el material que ens ofereixen”, conclou Planas.

A Fins a l’última pedra Berta Creus narra com un foraster arriba a un llogaret abandonat per trobar-hi respostes. Mentre passeja entre les cases en ruïnes, topa amb una vella esquerpa que sembla que hagi perdut el cap carretejant pedres fora dels límits del que va ser el poble. L’home, confús, vol ajudar-la, però ella l’envia a escoltar les pedres.

“L’estructura està formada per tres línies temporals que es van repetint al llarg de l’obra. La primera és l’arribada al poble del foraster i el contacte amb la vella. La segona és la seva vida anterior, a Barcelona, i què l’ha dut fins allà. La tercera és el que les pedres expliquen”, detalla Creus.

“M’encanten els pobles abandonats, els espais abandonats, com una piscina municipal; són la història d’un fracàs i és on hi veig històries per explicar.” “És un llibre fet de veus antigues, d’històries que retrunyen pels carrers desballestats del que en altre temps va ser un poble ple de vida.”

El món de les llegendes hi és ben present. “Al meu poble, Sant Martí de Tous, hi té lloc cada any el Festival de Llegendes de Catalunya, fem molta vida de llegenda, ens agraden; sempre m’ha interessat el tema, molt abans d’escriure aquesta obra”, comenta l’autora. “Sobre les llegendes que expliquen les pedres algunes són més realistes i altres més inventades; en molts casos estan basades en personatges mitològics catalans.”

Creus barreja intimitat i llegenda, drames que passen de portes endins i misteris que s’amaguen a les profunditats del bosc, en una novel·la de contes que vol ser memòria i somni d’una de tantes comunitats desaparegudes. “Internet ha ajudat a frenar l’abandonament dels pobles perquè ara hi ha qui pot treballar des de casa.”

“El tema de l’herència és el més important, per mi, perquè nosaltres arrosseguem el que han viscut els que hi eren abans, tant des de la proximitat familiar com des de la globalitat social. Hi ha moments en què pots trencar amb aquesta herència o la pots perpetuar”, assegura Creus.

Que la forma estigui tan treballada no és casual. “M’agraden els textos de format poètic. La meva manera de passar-ho bé és treballant el llenguatge, jugant amb tota mena de jocs interns. Narrar una història sense res més, sense buscar la llengua i l’estil, fa que em falti alguna cosa, la més important”, i ho ben demostra a Fins a l’última pedra.

Pel que fa als referents, en destaca Pedro Páramo, de Juan Rulfo, que ha llegit molts cops, però també l’univers i l’estil de Víctor Català i Raimon Casellas. L’han comparat amb Jesús Moncada, tot i que Creus no l’havia llegit abans d’escriure la seva obra. Sí que admet la influència de la Irene Solà de Canto jo i la muntanya balla, “pel que fa a l’ambient”.