Isabel Coixet: "Philip Roth imposa"

Philip Roth no és un home fàcil: ho diuen els seus llibres i els pocs que han tingut el plaer d'entrevistar-lo. Adaptar el seu món a la pantalla tampoc ho deu ser. La carnal -i descarnada- novel·la L'animal moribund s'ha convertit en Elegy al cine de la mà d'Isabel Coixet, amb Penélope Cruz i Ben Kingsley. Després del pas per la Berlinale, divendres s'estrena aquí.

Fins ara havies rodat guions propis. En aquest cas, no només es tracta d'una adaptació literària de Roth, sinó que també parties d'un guió previ a la teva incorporació al projecte. ¿Vas fer-hi molts canvis per fer-te'l teu?

Jo estava molt obsessionada, no tant per reproduir pàgina a pàgina el llibre de Roth com per ser fidel a l'esperit de la novel·la. I en aquest sentit hi va haver uns canvis fonamentals que sí que vaig plantejar des del primer moment, perquè depenia d'això que acceptés o no el projecte. Un dels canvis era el final previst al guió, perquè no era el de la novel·la ni tampoc el veia coherent amb la història o els personatges. Jo en vaig plantejar un altre i van acceptar, tot i que vam rodar-ne tres de diferents; el que surt finalment al film és pel que vaig apostar jo. Sóc bastant bona com a espectadora i sabia molt bé què és el que m'agradaria veure a la pantalla. Un altre canvi van ser matisos en el personatge de Consuela que interpreta Penélope Cruz, que en la primera versió del guió estava impregnat de certs tòpics sobre els latinos. Per exemple: si estem parlant d'una dona que ha sigut secretària legal en un bufet d'advocats, que torna a la universitat per assistir a un curs de literatura comparada, té un nivell cultural i no pot ser que quan veu una carta original de Kafka que té el seu professor [Ben Kingsley] pregunti qui és Kafka. Finalment, també em van permetre respectar en el possible la literalitat del text original de Roth en els fragments de veu en off. M'agradava jugar amb les expressions crues del protagonista, tipus "Jo el que vull és tirar-me-la", quan la mira a ella, i, en canvi, estar veient uns sentiments bastant més complexos en l'expressió de l'actor. És el que té el llenguatge cinematogràfic, que el missatge entre línies, visualment, pot passar a primer pla. Jugar amb això és fascinant.

Ara, amb la pel·lícula acabada, fins a quin punt te la sents teva?

Només hi ha dues coses que canviaria, o que em replantejaria si tornés a començar de nou, com ara la imatge final de Ben i Penélope passejant per la platja. Però també és cert que un director de cine ha de saber escollir les seves batalles i si salves la resta... què hi farem! Al marge que, tractant-se d'una producció de Hollywood, saps que rarament pots tenir dret al muntatge final. Una altra cosa que no em convencia era el títol, Elegy, perquè crec que havia de ser el mateix que la novel·la: L'animal moribund. Ara, a part d'això, he pogut portar el meu equip, portar jo mateixa la càmera com sempre. I escollir membres claus del repartiment com Patricia Clarkson, que és una actriu que veia clara des del principi per a la pel·lícula. Va dotar el seu personatge d'una duresa, sequedat i elegància que m'entusiasma, per encarnar una les dues amants més madures que, al llibre, el personatge de Kingsley compagina amb l'alumna cubana que fa Penélope Cruz.

Parlant de Penélope Cruz, sembla que us aveniu molt; ella diu que repetiria amb tu com a directora qualsevol dia.

Ella era al projecte d'adaptació de L'animal moribund des del principi, quan la productora nord-americana va comprar els drets de les tres obres de Roth sumant els de La taca humana [la primera a estrenar-se, amb Anthony Hopkins i Nicole Kidman] i Pastoral americana, que és la que queda per fer. Treballar amb Penélope ha sigut un plaer, ens entenem molt bé i, com a actriu, veig que ha crescut moltíssim. És molt treballadora i estic convençuda que cada vegada farà millors pel·lícules.

La història està narrada des del punt de vista masculí, del professor-depredador que escull una alumna per curs com a amant. ¿Va ser difícil d'assumir, aquesta perspectiva?

Amb l'edat que tinc m'he adonat que conec molt bé els homes..., com si els hagués parit, vaja. Quan ells van, jo ja hi he anat i n'he tornat unes quantes vegades. Les dones segueixen sent més misteri per a mi, un repte. Sé, però, que quan Philip Roth va saber que de la direcció me n'encarregava jo es va quedar parat, tenia dubtes i em va burxar en aquest sentit. La meva resposta era simple: que sabia molt bé qui era David Kepesh, el protagonista. N'he conegut molts. Jo, amb 18 anys, sortia amb un professor d'universitat que en tenia 54... Temes com la figura paterna, la necessitat de buscar refugi en algú més jove per escapar de la por a la mort, de la decadència, tot això és al llibre, a la pel·lícula... i a la vida.

¿Després d'aquest primer dubte, com va ser el procés de treball?

Philip Roth és un home que imposa. No va voler llegir el guió, va preferir que xerréssim i que jo li expliqués quines intencions tenia. Quan ens trobàvem, al final, acabàvem amb ell llegint el llibre i jo fent constantment que sí amb el cap com aquests gossets que es posen al cotxe, saps?... Bromes a part, va ser una experiència interessantíssima tenir l'oportunitat d'entreveure com funciona un autor com ell, veure els temes que eren més rellevants de l'obra. Curiosament, al final, quan parlava ja no es referia al protagonista pel nom de David Kepesh sinó en primera persona, d'ell mateix. Li vaig preguntar si la història era real, i tot i que va intentar esquivar la resposta, estic convençuda que ho és. Consuela va existir, era una estudiant cubana que Roth va conèixer en un seminari de literatura comparada a Miami.