Mor la poeta Ester Xargay als 63 anys

La poeta, videoartista i activista cultural Ester Xargay ha mort als 63 anys. Feia temps que estava molt malalta ingressada als hospitals, el darrer, el de Palamós. Nascuda el 1960 a Sant Feliu de Guíxols, es va criar a França, on va viure gairebé divuit anys. La seva teoria i pràctica creatives, essencialment trencadores, es van desplegar en publicacions, recitals, exposicions i concerts en col·laboració amb altres músics i artistes.

En poesia, va obtenir el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2018 pel llibre Desintegrar-se. Altres poemaris rellevants seus són Un pedrís de mil estones (1992), coescrit amb Carles Hac Mor, Darrere les tanques (2000) i Eixida al sostre (2009).

L’escriptor Carles Hac Mor va ser una figura fonamental en la seva trajectòria artística i personal. Amb ell va gestar el DVD-Rom Sextina al microscopi (2002), i també amb Hac Mor i Adolf Alcañiz el CD-Rom Paraparèmies… (Premi de creació audiovisual de Navarra, 1999), i, a Barcelona Televisió, documentals i videopoemes (1998-2004), un dels quals va rebre el Premi Espais a la Crítica d’Art.

Va publicar en diverses revistes i diaris, per exemple a l’Avui. També tenia una interessant faceta de traductora. Va traduir Blas de Otero; juntament amb Hac Mor, Pic Adrian, Tzvetan Todorov, Blaise Pascal i Raymond Queneau i, juntament amb Pascale Bardoulaud, Esther Tellermann.

Va tenir cura de la Setmana de la Poesia de Barcelona amb David Castillo (2005-2010) i amb Eduard Escoffet i Martí Sales (2011), i de Poesia als parcs. Lletres i paisatges, amb Hac Mor (2007-2014), cicle als Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona.

Així explicava ella mateixa quan, com i per què va començar a escriure: “De petita feia uns poemes que sorprenien molt la meva mare, no gens infantils, segons ella (llegits amb molta estima) tenien un caire metafísic. Érem a França, a Bourges. Allà vaig viure les dècades dels seixanta i setanta, un període ben reivindicatiu, revoltat, existencialista i sartrià. A aquest entorn sociopolític, s’hi afegia un món educatiu inquiet, que em duia, dia sí, dia també, a La Maison de la Culture de Bourges, un centre experimental de tot, de l’art (s’hi feien accions i happenings), de la literatura, del teatre, del cinema, de la música (seu internacional de la música electroacústica). Allà vaig aprendre a entendre la recerca artística, literària i musical, els conceptes i les actituds hereves del dadaisme, sota el guiatge d’artistes i músics com ara John Cage o del moviment Fluxus, noms i tendències que vaig retrobar i contextualitzar molt més tard, fent Història de l’Art a Barcelona i en conèixer l’escriptor Carles Hac Mor, que ha sigut el meu mestre”.