‘Al contrari!’, al revés del que sembla
Les perruques i el fregolisme a ull vist es tornen a encabir en una peripècia delirant i depriment. Si a Els subornats (amb La Ruta 40) Cunillé feia pudor de negatiu cremat i de desencís pel cine de crispetes, ara el que fa olor de resclosit i amenaça ruïna és un teatre de províncies de 150 anys d’història. El gir patètic (i també tràgic) per al personatge protagonista té un to alliberador. Mort el teatre (l’edifici, la història, la institució) ens queda el teatre (l’escenificació vola; és precària com l’època del corralito de Buenos Aires, però no té cap filtre que la subjugui). Cunillé construeix un món al revés, efectivament Al contrari! del que sembla ensenyar en la capa superficial.
Ibsen flota com una ànima tota l’estona per l’escena (la pistola és la de Hedda Gabler?; el càsting, de Casa de nines?; el discurs a l’abisme no recorda el d’Un enemic del poble?; no hi ha un discurs utòpic sobre l’art, eliminada la institució i la política, com a L’ànec salvatge? Antònia Jaume és aquesta directora desubicada que s’embolica amb abrics de pell i dorm col·locant-se les cadires sense braços. És decisió de l’espectador entendre si els personatges que rep són reals o imaginats. Tots els interpreta Berta Giraut. Hi descobriran (si estan atents) una manca de coherència en les argumentacions i excuses dels personatges que només interactuen amb la directora. És l’escletxa que ens ajuda a entendre que, molt probablement, s’està representant un deliri. Per això, en aquesta fantasia d’El país de les meravelles, Ibsen s’erigeix en una mena de màgic d’Oz.
