Crítica
teatre
Cantar la gresca, estirar el dolor
Les Llibertàries sacsegen amb l’adaptació de la novel·la homònima de Clara Usón. És una obra que especula sobre un fet real (el suïcidi d’Ana Mladic, filla del militar condemnat per crims de guerra Ratko Mladic). Tres dècades més tard, pretenen destapar la vergonya d’una Europa que, avui com a la Iugoslàvia dels anys noranta, mira d’obviar les seves responsabilitats en favor de la pau, la llibertat i els drets de tots els ciutadans. Hi ha un toc de militància bonista, però s’expressa amb una entrega i ritme que atrapen l’espectador fins a fer-lo cantar acompanyat d’una sola guitarra o que s’empassa el silenci eixordador com una clatellada.
El personatge Danilo Papo no vol culpar els croats d’avui de l’assassinat dels seus avis com a mans col·laboracionistes nazis. No oblida la mort dels avis, però tampoc busca culpables avui. Les Llibertàries han signat el seu tercer espectacle professional. Si van arrencar amb un fet històric i ben íntim (la mort perinatal) a Llibert, van trigar a estrenar la segona història, emmirallant el Segismundo en món virtual d’avui: La vida es sueño o #GwenisMürfila. Ara, han conciliat el seu passat íntim amb la guerra europea d’abans d’Ucraïna. Repeteixen amb Mar Orfila, Tàtels Pérez i Gemma Brió a l’escenari. Ho fan amb uns incombustibles Josep Julien, Jordi Rico i Roger Julià. Utilitzen la música dels noranta (des de Tears in heaven fins a With a little help from my friends o l’univers Madonna) com a riu recorrent. L’obra és immensa i alhora petita. És monumental per prendre consciència d’uns fets històrics, que recorden l’Encara hi ha algú al bosc. És íntima perquè s’explica a la Sala Tallers sense caixes, deixant al descobert, pràcticament, cada efecte, ensenyant-se vulnerables i rient-se de la seva pròpia buidor, mandra i borratxera. Relaxant-se amb la cançó dels vuitanta com a coixí i contínua fragància. En la ficció de la sala de festes de Moscou, Ana Mladic amaga que és sèrbia dient que ve d’Andorra; no sabem si és la fórmula per desentendre’s del DNI de Mladic o de Brió (que la interpreta). En tot cas, fa una picada d’ullet a l’Andorra de la Sala Petita, que, de fet, també beu d’aquest orgull identitari i de l’amenaça de l’exterior. Preocupa, ai, que la recerca d’hemeroteca sigui amb titulars en castellà (quan també publicava amb regularitat, corresponsalia en català). Això només demostra un altre terrible relat, segurament involuntari: que, a Google, la història que queda és la de la llengua de domini majoritari amb el seu punt de vista relatiu. I aquest és un altre silenci eixordador que han de combatre les cultures minoritàries per aconseguir un repàs de la història divers i obert.