Quan el còmic també té banda sonora

A la vida cal prendre decisions. Edgar Pierre Jacobs es va debatre entre dues trajectòries professionals: la de cantant d’òpera i la de dibuixant de còmics, opció que d’entrada estava en desavantatge com a tria de futur. Però, per sort, la historieta va ocupar un lloc destacat en la seva vida laboral. Va ser col·laborador d’Hergé i en els àlbums de Tintín trobem la seva empremta en títols com ara El ceptre d’Ottokar, que tot ell té un decorat operístic projectat per Jacobs. També va desenvolupar una obra pròpia: Les aventures de Black i Mortimer, que encara té nous episodis dibuixats per altres autors. La història d’aquest singular autor ara ha estat relatada en forma de còmic amb guió de François Rivière i dibuixos de Philippe Wurn, que ha seguit fidelment l’estil de l’autor belga. Edgar P. Jacobs: el soñador de apocalipsis ha estat editat per Norma.

Més òpera

I parlant d’Hergé, Editorial Joventut ha tret, només en castellà, la versió de Las joyas de la Castafiore amb nova portada. Es tracta de la versió que va ser publicada per trameses a la revista Tintín i que no difereix gaire de la versió de l’àlbum, però que ben segur que compraran tots els col·leccionistes. L’òpera La gazza ladra és ben present en tot el relat i serveix de teló de fons d’intriga a una suposada relació d’amor entre el capità Haddock i la prima donna Bianca Castafiore.

Cançons de la Transició

Per prendre la sintonia musical de la novel·la gràfica Sueños de tinta (Nuevo Nueve), de l’autor murcià Juan Álvarez, caldria retrocedir a l’època de la Transició i sintonitzar la ràdio. En qualsevol emissora hi trobaríem molts dels temes a què fa referència aquesta obra. Sueños de tinta és un treball autobiogràfic en què el dibuixant explica el període en què, sent gairebé un marrec, va anar a viure a Madrid després de convèncer els pares que el seu destí era ser dibuixant i per això calia sortir del seu entorn, en què difícilment podria fer una carrera com a autor de còmics. Amb divuit anys es planta a Madrid i aconsegueix feina en el sector dels dibuixos animats. Som a finals dels setanta i principis dels vuitanta i l’ambient que es respira a la capital espanyola és, d’una banda, la por pels atemptats d’ETA, pels crims d’Atocha i, ja quan està fent la mili, per l’intent de cop d’estat de Tejero. Però, d’altra banda, mentre va fer el seu aprenentatge, Álvarez coincideix amb la movida i els seus locals de moda. També sona a la ràdio el que aleshores s’anomenava rock urbà, definició que ara tindria una altra sonoritat i que aleshores definia el treball de grups com Leño, Ñu, Barón Rojo i Obus amb poètica de suburbi i música rock d’alt voltatge. Tots aquests grups se citen en l’obra, així com la poesia musical de Serrat, Cecilia, Mari Trini i Víctor Manuel (Solo pienso en ti). No hi falta l’eterna presència dels Beatles (Let it be), el compromís polític de Víctor Jara, el ritme de Bob Marley (No woman no cry), la lacònica elegància de David Bowie (Ashes to ashes), el fenomen fans amb Los Pecos i un primerenc Miguel Bosé, la melodia d’alt nivell de Pablo Abraira (Gavilán o paloma), els grups Electric Light Orquestra, Camel i Kansas, la inimitable Janis Joplin, la cançó espanyola de Manolo Escobar i clàssics com Camilo Sesto i Raphael. El fenomen de la cançó infantil és referenciat amb Enrique i Ana (La gallina Cocoguagua) i el Festival d’Eurovisió s’esmenta en l’edició del 1979, en què Israel va guanyar gràcies als vots finals d’Espanya, que va quedar en segona posició amb el tema Su canción cantat per Betty Missiego. Com a personatge ocasional de l’obra, apareix Antonio Flores, referència d’aquella època. L’al·lusió catalana, a banda de Serrat, la trobem en una frase que, tot i que no és musical, va prendre contundència històrica: el “Ja soc aquí” del president Josep Tarradellas.

A banda d’altres cites culturals de l’època, Sueños de tinta és una reivindicació de l’ofici de dibuixants de còmic a la manera d’històries viscudes, com ja havia fet Carlos Giménez a Los profesionales. Giménez apareix en l’obra com un dels autors de referència d’Álvarez.

Torna-la a tocar

Si hi ha una música que defineix l’obra dels argentins Muñoz i Sampayo és el jazz. I no només perquè en siguin grans aficionats, sinó perquè la seva més popular creació, Alack Sinner, és un personatge de sèrie negra en una Nova York violenta i apassionada on moltes de les històries passen en locals plens de fum, alcohol, somnis trencats i jazz. Salamandra Gràfic ha tret ara una recopilació d’històries curtes sota el títol El bar de Joe, un dels tuguris en què vida i mort es donen la mà a ritme de jazz. A banda dels arguments i el grafisme de l’obra, és també una manera de visualitzar les notes del baix, la bateria i el piano, a més de les veus de vellut desgastat. El bar de Joe es podria considerar un spin-off d’Alack Sinner que apareix en alguns dels episodis.

La reina al planeta Mongo

Obra monumental. L’Editorial Salvat treu en volums col·leccionables un dels clàssics de la ciència-ficció que han inspirat bona part del món cinematogràfic contemporani d’aquest gènere: Flash Gordon, sèrie que el 7 de gener passat va complir 90 anys i que va començar a dibuixar un dels grans mestres americans, Alex Raymond, quan encara no havia consolidat la seva posició com a figura del còmic mundial. Salvat editarà totes les tires diàries i pàgines dominicals publicades entre el 1934 i el 2003. La música per escoltar mentre es llegeix no pot ser una altra que la de Queen, que va compondre la banda sonora de l’adaptació al cinema del 1980 produïda per Dino de Laurentiis.