La decadència de Consell de Cent com el carrer principal de les galeries d’art de Barcelona que havia estat al segle XX ha deixat un buit important en la vida cultural de la ciutat. La crisi del 2008, l’augment dels preus dels lloguers dels locals, la deixadesa de les administracions a l’hora de protegir els valors propis i la pèrdua d’entusiasme dels visitants (i dels compradors), van desencadenar tancaments i trasllats a altres emplaçaments sense pedigrí burgès, fins i tot fora de la capital, a l’Hospitalet de Llobregat. Dins de la disgregació, però, hi va haver una zona que tot d’una va començar a concentrar un major nombre de galeries: el carrer de Trafalgar i els entorns, a quatre passes de la plaça de Catalunya.

Una dècada després que hi arribessin els primers, la comunitat d’espais artístics del barri ja es veu en condicions de treballar plegats per fer renéixer l’esperit de l’històric Consell de Cent. La seva acció conjunta d’estrena la faran aquest dimecres (i no un dijous, el dia clàssic de les mogudes del sector) amb una inauguració coordinada d’exposicions. I a l’horitzó tenen un calendari ple de cites comunes, gairebé una al mes, amb què pretenen recuperar la tradició dels barcelonins de descobrir diverses propostes artístiques entrant i sortint de les galeries. És allò que els havien ofert a Consell de Cent els consagrats Gaspar, Metras i Muga, i els de la generació següent, com ara un Carles Taché, avui degà del clan, que és el darrer que s’ha incorporat a la família de Trafalgar.

Quan es va desmantellar Consell de Cent (“va ser una llàstima”), Taché va provar sort primer a Montjuïc, tot esperançat que s’acabaria configurant la Muntanya dels museus, cosa que encara no ha succeït. Irreductible, Taché ha decidit iniciar l’aventura trafalgariana convençut per un altre dels galeristes emblemàtics de l’antic Consell de Cent: Carlos Duran. Junt amb la seva còmplice Chus Roig, Duran va ser el primer que va instal·lar-se al carrer, el 2015, si bé ell dirà que Miguel Marcos ja hi era, a prop, a Jonqueres (i encara hi és). Duran i Roig (Senda) encarnen com ningú el risc de canviar un xamfrà que donava a la rambla de Catalunya per una ubicació que no és ni carn ni peix: una vorera de Trafalgar pertany a Ciutat Vella i l’altra, a l’Eixample.

Però l’experiment els ha sortit bé. “Les inauguracions s’omplen”, diu Duran, crític amb una certa manera de fer com a causa del declivi galerístic: “No s’ha mimat prou el públic local.” Que per Trafalgar hi passen molts turistes, doncs benvinguts siguin també. “Barcelona s’ha retrobat en el món de l’art. Hem de fer pinya, com en els vells temps”, afegeix Taché. Ferran Josa (Pigment) subratlla que Trafalgar ha anat agafant cos gràcies també a l’arribada d’artistes que hi han instal·lat els seus estudis i de col·leccionistes que hi han fixat les seves residències. “I intuïm que aviat en vindran més”, avisa Josa. Alguns ja hi són encara que no estrictament al mateix carrer, com una RocioSantaCruz a la Gran Via i un Artur Ramon a Bailèn. Companys de viatge en futures iniciatives? Potser.

En la inauguració simultània d’aquest dimecres hi prendran part nou galeries: a més de les ja mencionades, Dilalica, Bombon, Lab 36, Lastcrit i Fuga –aquesta darrera, un altre projecte d’última fornada liderat per Maria Costafreda–. En definitiva, pesos pesants del galerisme barceloní bregat en mil i una batalles i joves generacions de promotors de l’art amb noves idees que creuen que aquella Barcelona avantguardista encara pot donar guerra.

Junts però no uniformitzats. El programa d’exposicions denota interessos plurals. Taché obrirà amb una retrospectiva de Miguel Ángel Campano. Pigment aposta per la mataronina Francesca Poza. Bombon lluirà una col·lectiva de pintura americana. Lab 36 donarà veu a Estefanía Urrutia. A Senda el protagonista serà Jordi Bernadó. Lastcrit ha fitxat Claudia Ruiz Caro. Miguel Marcos continua difonent el llegat de Brossa. A Dilalica, una altra col·lectiva. I a Fuga serà l’últim dia per veure El passat (no) és pròleg, de la iraniana Shirin Salehi.