Marc Pastor neda en un ‘Riu de safirs’

Marc Pastor és un creador de fantasia, de ficcions, d’universos i un juganer confés, de jocs de taula i, també, com a escriptor. “De petit jugava amb ninos i ara ho continuo fent, però a les novel·les”, assegura Pastor.

Presenta la seva vuitena novel·la, Riu de safirs (Edicions 62), ambientada a Madagascar i en què, com sempre, barreja gèneres. “Marc Pastor ha sabut combinar la dignitat literària, escriure bé, amb la vocació comercial, tot i que no la forci. Tot barrejant gèneres, com ara aventures, policíac, western, sentimental i elements fantàstics”, afirma la seva actual editora, Pilar Beltran. “Hi ha dos protagonistes clars, l’Esmeralda, més motor de l’acció, i el Tahiri, narrador a qui la història atropella, a més de les mines de safir de Madagascar i els negocis bruts que les envolten”, afegeix Beltran.

“Aquesta novel·la, es podria dir que va començar a gestar-se a casa dels meus avis, quan jo era petit. Hi anava molts dissabtes i, amb ells, molt fans del western, vam veure moltíssimes pel·lícules de l’oest. D’alguna manera, tots els meus llibres tenen una base de western”, admet Pastor.

“El 2015 vaig estar tres mesos a Madagascar. És l’illa més gran de l’Àfrica, un univers de contrastos, amb selves tropicals i zones desèrtiques i una flora i fauna exuberants. Pels seus recursos naturals, especialment els jaciments de gemmes precioses, ha estat explotada per estrangers colonialistes, però aquesta riquesa no ha repercutit en el benestar i el desenvolupament de la població local.”

“La novel·la mostra de prop les seves realitats: la diversitat ètnica, els clans i el pensament religiós dels malgaixos, la tradició dels vintana (calendari dels dies propicis o màgics), els fady (tabús) i els rituals entorn de la mort i els ancestres. És un xoc cultural molt bèstia”, detalla l’autor.

“Vam fer turisme i, de manera casual, ens vam deixar dur al poble Ilakaka. Ens havíem oblidat la guia a Barcelona, on després vam veure que, en negreta, aconsellaven que no s’hi anés perquè era perillós. Allà hi ha mines de safirs. És com un tumor urbà en ple desert, travessat per una cicatriu, la carretera. En aquella carretera va passar davant meu la novel·la quan vaig veure un home vestit de paramilitar, amb ulleres de sol de mirall, conduint una moto de trial i portant un kalàixnikov al davant i, darrera, asseguda de costat, una noia amb un vestit vermell molt cenyit.”

En aquell moment, Pastor estava escrivint Farishta i va haver d’esperar a escriure Riu de safirs. “He trigat sis anys a trobar la veu del narrador. Em feia por explicar la història des del punt de vista d’un turista blanc, per això ho faig a través del Tahiri, policia autòcton que li explica les coses de l’illa a la seva dona, que és francesa. D’alguna manera faig servir el recurs de Conan Doyle: Tahiri és Watson mentre que Sherlock ho seria Esmeralda.”

L’obra està ambientada, principalment, el 1998. En un poblet de l’illa de Madagascar enmig del desert han localitzat un jaciment de safirs. La descoberta ha atret gent d’arreu en una moderna febre d’or i en poc temps Ilakaka s’ha transformat en una ciutat gran i en permanent ebullició. El tinent de la gendarmeria Tahiri és destinat al destacament d’Ilakaka per garantir-ne la seguretat. Però l’arribada d’una dona misteriosa, l’Esmeralda, una estrangera sense passat ni lligams, que és capaç de preveure les morts, trastoca la naturalesa violenta i caòtica d’Ilakaka.

“Les últimes novel·les tenien l’element fantàstic cada cop més present i en aquesta el vaig voler rebaixar, que la ciència-ficció fos present, però no explícita. Però aleshores va entrar una altra mena de fantasia, la dels ancestres de Madagascar”, comenta Pastor, que ha construït una narració “molt realista i detallada”.

“Intento forçar el gènere i la seva hibridació per no avorrir-me. Riu de safirs té molt de literatura artúrica i de films de Sergio Leone i d’Akira Kurosawa.”

Marc Pastor afirma que juga a jocs de taula i de rol i, d’alguna manera, aplica aquestes estratègies narratives al que escriu. Assegura que totes les seves novel·les estan interconnectades, sota d’un gran arc dramàtic que ha tancat fa tot just tres mesos.

“L’arc el vaig començar a tenir clar el 2010. Qui vulgui pot llegir una sola obra meva i deixar-ho allà, perquè són autoconclusives, però també pot jugar i anar més enllà, buscar la capa de les connexions entre totes les obres, llegint-les com vulgui, no cal cap ordre. És un dos per un per a qui li vingui de gust. És com si estigués escrivint una sèrie i cada novel·la fos una temporada i cada capítol un episodi”, defineix. “Jo vull competir amb Netflix. Escric espectacle. El pinyol de Riu de safirs és una història petita, íntima, sobre la maternitat, però explicada amb Cinemascope, amb grans paisatges i canvis d’escenari”, afegeix.

“Totes les meves novel·les són autobiogràfiques. L’experiència de policia se’m nota sempre. En algunes novel·les hi ha moltes aportacions personals, en aquesta és més cosmètica, buscava fer el que en cinema seria una gran producció.”

Marc Pastor (Barcelona, 1977) és criminòleg i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Abans de Riu de safirs ha publicat Montecristo (2007), La mala dona (2008), L’any de la plaga (2010), Bioko (2013), Farishta (2017), Els àngels em miren (2019) i L’horror de Rèquiem (2021). Ha rebut algun premi i ha estat traduït a una dotzena de llengües. De L’any de la plaga se n’ha fet una pel·lícula i de L’horror de Rèquiem, un joc de rol.