Vicenç Villatoro narra la construcció del canal d’Urgell

Normalment, als autors prolífics, com ara Pedrolo, no els agrada que els denominin d’aquesta manera perquè se senten deshumanitzats, potser menystinguts o com si, enllestir un títol, no els costés el mateix que a la resta d’autors o no dediquessin els mateixos esforços.

El narrador, poeta, assagista i periodista Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) no és Pedrolo, però deu n’hi do del ritme de publicació que manté, sobretot des que pot dedicar més temps a escriure. Presenta Urgell. La febre d’aigua (Proa), la seva vint-i-unena novel·la. I cal afegir setze llibres més d’altres gèneres. Entre tots, ha guanyat una tretzena de premis.

Urgell. La febre d’aigua, és una novel·la sobre la construcció del canal d’Urgell al segle XIX. És una de les “grans epopeies humanes” de la Catalunya moderna, que també li ha servit per parlar d’un tema més universal que el preocupava personalment: el fracàs, comenta amb ACN. En aquest sentit, però, assenyala que el llibre no està escrit a favor “de les ideologies que fracassen” sinó de la gent “que ha tingut esperances i el dret a mantenir-les”. Per això, subratlla que li importava més “la sensació”, ja que “l’èxit és tan relatiu com el fracàs”.

Villatoro narrar la construcció del canal d’Urgell, una de les obres més ambicioses de l’Europa del segle XIX, que es va dur a terme enmig d’unes guerres salvatges, partint de les esperances d’una plana eixuta i desolada, uns capitals del país i la feina forçada de centenars de presidiaris. Un cop feta, va ser considerada un error durant dècades fins que, molts anys i treballs després, el Canal va transformar l’antic clot del Dimoni en una terra pròspera i fèrtil.

La narració va des del somni impossible fins a l’èxit molt posterior, travessant entrebancs i un període de fracàs, esdevenint una metàfora d’aquells episodis en què la gent es revolta per canviar una situació injusta i s’enfronta després a una decepció d’allò més amarga, fins que el temps, de vegades, demostra que no va ser en va. Segons l’autor, es tracta d’una història “extraordinària”, però també “desconeguda” i “rellevant” en la fixació de la mentalitat de Ponent.

Pel que fa al protagonista, Viçens Lamolla – juntament amb Pelegrina Rodamilans–, està inspirat en el besavi de l’avi de l’escriptor, que va arribar provinent del regne de Nàpols i es va instal·lar primer al Priorat, i més endavant a Ponent, per fer de mercenari a les guerres carlines. “La història es presenta a través de la seva vida i mort; apareixen altres personatges i ell és una mica el fil conductor d’una història poc valorada que sempre ha semblat més local, tot i que tothom ha sentit a parlar del Canal d’Urgell”, subratlla.

“Allà tenen un problema i és que hi ha molta terra i poca aigua. Imaginen una solució, l’executen i un cop feta veuen que és menys maca de la que s’havien imaginat”, apunta, “la realització del somni sempre baixa uns graons respecte al propi somni”. Tot i això, també justifica la tria del fet com un episodi on el fracàs “s’acaba revertint”. “Jo soc vitalment optimista i volia trobar un cas que, realment, passa poques vegades”, afegeix, “aquest guió serveix per a moltes coses a la vida”.

De fet, es tracta d’una novel·la que va iniciar fa uns anys i amb la qual veu un cert marge per crear un paral·lelisme amb el procés català, del qual admet estar “adolorit pels costos humans” que ha tingut però, alhora, “esperançat”. “On som ara i on es pensava que seríem el 2017, no coincideix”, admet, “hi ha un problema, un intent de solució –durant el qual sorgeixen uns costos i uns errors– i ara hi ha una sensació que no ha portat l’efecte esperat, però hi ha l’esperança que un dia serà millor de com s’estava en un inici”.

I tot narrat amb una estructura i tècnica peculiars, molt meditades i amb veus alternades. Ja fa anys que Villatoro demostra sobradament la seva qualitat narrativa i discursiva. Continua en forma.