Blanca Busquets ens torna a confinar

Blanca Busquets (Barcelona, 1961), des de petita, és una devoradora de llibres i aviat també va començar a escriure, però no tenia la certesa que el que ella escrivia valgués la pena perquè no parlava d’ambients urbans, fins que va llegir Pedra de tartera, de Maria Barbal, i això li va donar l’empenta que necessitava. Va debutar quan tenia 42 anys amb Presó de neu i ara, a tocar dels 63, presenta la seva dotzena novel·la, Els dies robats (Proa).

Alguns dels seus èxits han estat El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007) i La nevada del cucut (2010, premi Llibreter). El desembre del 2015 va rebre a Roma el prestigiós premi de literatura i periodisme Alghero Donna. A més d’escriure novel·les, com a periodista, escriu guions a Catalunya Ràdio. “Escric novel·la psicològica i, també, guions, molt sovint sobre temes de psicologia. Totes dues activitats m’apassionen i es retroalimenten”, comenta.

Per al seu editor, Josep Lluch, “la Blanca té la mà trencada de trenar personatges amb un joc de perspectives que és molt agraït, tot amb el seu tema preferit: les relacions humanes i tots els sentiments que comporten”.

A El dies robats, Busquets explora com les situacions límit remouen les relacions humanes entre diversos personatges que van a fer una estada de ioga i pilates en un castell d’estil bavarès d’un petit poble dels Pirineus. La sorpresa salta quan s’han de quedar confinats durant la pandèmia de covid.

L’aïllament i la incertesa acaben transformant la relació entre persones d’edat, de tarannà i de trajectòria vital diversa. S’estableixen inesperats lligams i complicitats, que se sumen a la convivència, més o menys accidental, amb alguns habitants del poble. Amb una força nova, emergeixen episodis i ferides del passat que es creien enterrats per sempre. Perquè, per a Busquets, “tots tenim ferides del passat”.

“Començo a tenir sensació de mal rotllo perquè quan em cal algun fet real dramàtic per a una trama... passa”, confessa mig de broma. Ja li ha passat dues vegades. Quan escrivia El crit, volia veure la reacció de la gent davant d’un volcà en erupció, d’un terratrèmol, d’un atemptat, algun fet traumàtic de gran abast. I va passar el fatídic atemptat a la Rambla de Barcelona, el 17 d’agost del 2017.

“A Els dies robats volia tancar un grup de personatges en un espai per fer-los interaccionar, com vaig fer a Tren de Puigcerdà, però no una aturada d’un parell d’hores com aleshores, volia que passessin dies, setmanes i fins i tot mesos.” No li agrada inventar situacions com faria un autor de ciència-ficció i... va arribar la pandèmia que, el 2019, hauria semblat un escenari de ciència-ficció. Però no ho era i li va anar perfecte per a la seva trama. Amb tot, la pandèmia no és escenari ni personatge, només l’excusa argumental per confinar els personatges. No es parla de la malaltia.

“No m’agrada treballar sobre res irreal. Busco escenaris reals –aquest cop al Pirineu per fugir de Cantonigròs, on de manera no explícita ha ambientat algunes de les seves obres anteriors– i personatges inventats, però versemblants, fets de detalls reals que he anat recol·lectant aquí i allà.”

L’estructura és un seguit de monòlegs, dels diferents personatges, amb què Busquets narra, amb l’amenitat i fluïdesa habituals, la seva història i la visió de fets que potser un altre personatge també ens explicarà, cadascun amb el seu punt de vista, és clar. I a cada capítol el temps ha passat, dia 1, 3, 12, 32, 51, 70 i 89. Amb un epíleg amb la darrera sorpresa que passa el dia 450, comptant des de l’inici de la novel·la. “M’agrada lligar-ho tot, al final.” Cosa complicada perquè escriu a raig, sense cap guia prèvia. “Els personatges es trenen sols.”

Aquest mecanisme, partir de zero i anar avançant i relacionant personatges i fets a mesura que els crea, ha estat molt similar al llarg de la dotzena de novel·les que de moment ha publicat. Funciona, tenint en compte el resultat i els molts lectors que atresora i els molts clubs de lectura als quals la conviden.