Una òpera per la justícia a l’Àfrica

Inspirada en peces tradicionals de diverses cultures de l’Àfrica central, la música creada pel compositor català Hèctor Parra per a l’òpera Justice, estrenada dilluns al Grand Théâtre de Ginebra amb un èxit remarcable, és un rèquiem a la memòria de les víctimes d’un accident que, a causa de la col·lisió amb un bus d’un camió cisterna que transportava àcid sulfúric, va tenir lloc el 20 de febrer del 2019 en una carretera del poblat de Kabwe, a Katanga (República Democràtica del Congo). Van morir-hi 20 persones, entre les quals infants, i nou més van resultar greument ferides mentre que l’àcid, destinat al tractament de minerals, va contaminar les terres pròximes al sinistre.

Un fet terrible i dolorós amb una resposta lamentable pròpia de la multinacional suïssa Glencore (que ha pagat indemnitzacions miserables) i l’administració pública congolesa. D’aquí, el compositor i altres artífexs de l’òpera (com ara el director d’escena, Milo Rau; l’escriptor congolès Fiston Mwanza Mujila, llibretista que intervé com a narrador en el muntatge, i els intèrprets) també reclamen justícia, com consta en el títol, per les víctimes (i els familiars) d’un accident que consideren una metàfora de l’Àfrica (explotada i malmenada) amb una universalitat tràgica: “La història representada a Justice il·lustra, a través de la contingència de l’accident, fins on l’ésser humà és capaç d’arribar amb el seu cinisme i el seu egoisme per controlar les riqueses d’una regió”, explica, en un text precís i detallat sobre el procés de composició de l’òpera, Hèctor Parra, que resideix fa anys a París amb la pianista Imma Santacreu i va confirmant-se com un dels compositors europeus més rellevants de l’òpera contemporània: el Liceu, finalment, ha programat pel mes d’abril vinent una de les seves obres recents, Orgia, a partir d’un drama de Pier Paolo Pasolini i amb direcció escènica de Calixto Bieito.

El cas és que Aviel Cahn, a punt d’acabar la seva tasca com a director del Gran Théâtre de Ginebra, va reunir Milo Rau (a qui va fer debutar en l’escena operística amb un muntatge de La clemència de Tito, de Mozart) i Hèctor Parra (al qual coneixia arran que Bieito, assumint un encàrrec seu quan l’any 2017 dirigia l’Opera Ballet Vlaanderen a Anvers, va proposar que compongués la música per a una òpera basada en la novel·la Les Bienveillantes, de Jonathan Littell) en un projecte que els dos creadors van tenir clar que havia de comprometre’s moralment amb la nostra època. Abocat a un teatre polític, sigui adaptant Antígona a la realitat dels “sense terra” al Brasil o imaginant a Famille les hores prèvies al suïcidi real dels membres d’una família francesa de classe mitjana, Milo Rau fa present a la pel·lícula Tribunal al Congo (2017) la perseverança d’una guerra civil (i econòmica, amb l’herència colonial i els interessos de les multinacionals bategant-hi) que ha causat sis milions de morts en 25 anys. El seu coneixement del Congo va dur-lo a pensar en l’accident a Kabwe i en un escriptor originari de la zona, Fiston Mwanza Mujila, que, a banda que viu a Europa des de fa temps, podia aportar una veu pròpiament africana a través del llibret. De Tram 83, la seva primera novel·la, traduïda al català per Anna Casassas, Parra en diu que és un torrent d’experiències a imatge del riu Congo: “Emocions i personatges descrits en una llengua que dansa al ritme de la rumba congolesa, el free jazz, la salsa i fins l’òpera.”

Calia la llengua vibrant de Fiston Mwanza Mujila per fer sentir la veu de les víctimes de l’accident (hi ha personatges de l’òpera que s’hi inspiren directament) sense, tanmateix, caure en la victimització, mostrant-ne la seva dignitat expressada amb “puresa i força”, afirma també Parra, que sent el llibret profundament arrelat en la cultura i cosmogonia locals. Uns mesos abans de l’estrena de Justice, el músic i el director d’escena amb el seu equip van viatjar a Kabwe i van trobar-se amb familiars de les víctimes, supervivents i altres habitants del lloc. També s’hi va desplaçar el contratenor congolès Serge Kakudji, que, originari de Kolwezi, té una cicatriu al braç a causa de l’àcid: una empremta al cos de quan, abans de descobrir les seves capacitats vocals i de traslladar-se posteriorment a Europa, era un nen que treballava a les mines durant les vacances escolars per fer una mica de diners: ell interpreta un personatge que fa present un jove, Milambo Kayamba, que va perdre les dues cames a causa de l’accident i que ha refusat una indemnització que ha pretès comprar el silenci i la resignació a baix preu. Del viatge se’n van endur imatges, algunes de les quals mostren les víctimes que miraven els espectadors des d’una pantalla col·locada a l’escenari, on també es projecten d’altres enregistrades durant la representació pel mateix càmera, Moritz von Dungern.

Amb la participació en la dramatúrgia d’una altra catalana, Clara Pons, Justice, estructurada en cinc actes, posa en escena una ficció en què, cinc anys després de l’accident, una multinacional inaugura una escola a Kabwe: el director de la companyia (encarnat pel tenor nord-americà Peter Tantsits) i la seva esposa (assumida per la mezzosoprano alemanya Idunnu Münch) manifesten que l’educació donarà més oportunitats a les noves generacions. Però, amb la presència del simulacre d’un camió tombat a l’escenari, els fantasmes de les víctimes, els supervivents i altres habitants del lloc no donen treva als representants d’un poder que vol blanquejar la seva cobdícia criminal. És així que apareixen el “jove que ha perdut les cames” (l’esmentat Serge Kakudji, magnífic, com tots els altres cantants), un supervivent (Joseph Kumbela) en recitatiu, la mare (la soprano francesa Axelle Fanyo) d’una nena morta i fins l’esperit d’aquesta última: component la música, Parra va pensar en el concert A la memòria d’un àngel, d’Alban Berg. També hi intervenen el sacerdot local (el baix baríton d’origen jamaicà Willard White, una forta presència amb una aura llegendària) i el seu ajudant (un altre baix baríton, el Sud-àfrica Simon Shibambu), mentre que també es dona veu a una advocada congolesa que pren consciència dels seus orígens (la soprano nord-americana Lauren Michelle) i, canviant el sexe de qui conduïa el vehicle, la camionera, a qui, interpretada per la soprano sèrbia Katarina Bradic, s’atribueix tota la culpa del sinistre. En una tragèdia, també hi pot jugar un paper fonamental el cor, que, amb una notable presència escènica, va ser assumit pel del Grand Théâtre.

El guitarrista congolès Kajack Kassakamvwe va improvisar a l’escenari marcant ocasionalment un contrapunt a la música de Parra interpretada per l’Orchestre de la Suisse Romande dirigida intensament per Titus Engel, especialista en música contemporània. Tenint present sobretot l’art dels luba, amb les seves escultures femenines, pouant de cançons i danses africanes, incorporant sonoritats en la percussió provinent dels instruments metàl·lics de la regió, el compositor català ha volgut entrellaçar la part vocal a un paisatge orquestral refractat en múltiples colors i textures: “Un paisatge sobre el qual les veus poden elevar-se i enlairar-se amb el seu lirisme, constituint una expressió sublim de la contradicció inherent entre el nostre desig de viure una existència poètica i la fragilitat existencial de la nostra condició humana tràgica.” Potser havia de ser a Ginebra, “capital” dels drets humans i a la vegada una de les seus del mercat internacional de minerals, on s’havia d’estrenar aquesta òpera, que s’hi continuarà representant fins diumenge vinent. Llarga vida a Justice!