De la col·lecció d’art de Francesc Cambó encara no se n’havien explicat totes les vicissituds. Un dels episodis més rocambolescos, conegut però amb llacunes, va tenir lloc a l’Argentina, on l’empresari i polític hi va traslladar nou quadres, vuit el 1941 (Vittoria Colonna [?], de Sebastiano del Piombo; Noia davant del mirall, de Tiziano Vecellio; Retrat del procurador Alessandro Gritti, de Tintoretto; Eva temptada, de Francesco Montelatici; Lady Aletheia Talbot, de Peter Paulus Rubens; Retrat masculí, de Govert Flinck; Pierre-Louis Laideguive, de Maurice Quentin de La Tour; i Lady Georgiana Poyntz, comtessa Spencer [?], de Thomas Gainsborough) i el novè el 1946 (Al·legoria de l’Amor, Cupido i Psique [?], de Francisco de Goya).
Cambó va morir sobtadament el 1947 a Buenos Aires i aquest conjunt de peces, que formaven part del gran llegat que el líder de la Lliga Regionalista va donar a Barcelona, van quedar retingudes a l’altre cantó de l’Atlàntic fins al 1954, víctimes d’una confabulació. Com van tornar? Qui ho va fer possible? Les historiadores de l’art Mireia Berenguer i Alicia Cornet, documentalistes (professió que cal reivindicar) del MNAC, n’han fet una recerca amb material inèdit que revelen en l’article “ El periple dels quadres del llegat Cambó a l’Argentina ” publicat a la revista Locus Amoenus de la UAB.
Després del trasbals de la Guerra Civil, Cambó decideix anar-se’n a viure a Buenos Aires, el 1941, i vol que allà li facin companyia algunes de les obres de la seva col·lecció. Amb quin criteri les selecciona?
[Alicia Cornet] Dit per ell mateix, són les que més s’estimava.
Demana permís d’exportació al govern espanyol i Franco s’hi oposa.
[Mireia Berenguer] Els tràmits van ser complicats. Franco considerava inacceptable la seva demanda de treure d’Espanya uns quadres tan valuosos perquè ho veia com un desmembrament del patrimoni nacional. Però Cambó farà una proposta al museu del Prado que facilitarà que li donin l’autorització.
Com a moneda de canvi.
[A.C.] Podríem dir-ho així. Com a contraprestació, ofereix el seu fons de primitius italians. La junta del Prado i la Comissió de Belles Arts es van entusiasmar i van fer valer la seva opinió favorable a la sortida de les obres al país sud-americà.
[M.B.] Una sortida que des d’un inici es va pactar que seria temporal. El 1945, Cambó va fer un dipòsit al Museu d’Art de Catalunya, i dins d’aquest lot hi havia una obra, el Goya, que també va traslladar a l’Argentina, l’any següent, amb la mateixa condició que acabaria tornant a Espanya. Per fotografies de la premsa, sabem on estaven situades algunes peces al seu domicili de Buenos Aires, un ampli i luxós segon pis de l’actual avinguda del Libertador General San Martín, número 3754 [l’edifici va ser enderrocat a principi dels anys seixanta]. Potser també en tenia a la seva segona residència, Mon Repòs, al districte de San Miguel, però no n’hem trobat documentació.
Cambó va gaudir poc temps dels seus tresors artístics. Mor el 1947 i llega la major part de la col·lecció a la ciutat de Barcelona, inclosos els quadres de l’Argentina. Aquí comença un autèntic malson perquè es compleixi la seva voluntat.
[A.C.] Quan ell mor, la col·lecció està dispersada entre Suïssa, Espanya i l’Argentina. Per recuperar les obres que hi havia a Suïssa i a Espanya, no hi va haver cap problema. Les que tenia a l’Argentina van trigar set anys a tornar. L’Argentina va fer mans i mànigues per impedir-ne la repatriació. Legalment, no hi havia per on agafar-ho. Un cop abonat l’impost successori al fisc argentí, es va sol·licitar l’entrega dels quadres.
[M.B.] Per a sorpresa de tothom, el president Juan Domingo Perón va firmar un decret que en prohibia la sortida. L’afer va derivar en un fort conflicte entre Espanya i l’Argentina, dos estats que en acabar la Segona Guerra Mundial havien tingut bones relacions polítiques i econòmiques.
[A.C.] No sabem fins a quin punt Perón va actuar a consciència o si el complot per posseir els quadres es va maquinar al marge d’ell. En aquestes maniobres hi va tenir un paper central el director del Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, Juan Zocchi, que va aconseguir que la justícia ordenés que les pintures es traslladessin provisionalment del pis de Cambó al museu que ell dirigia amb l’argument que allà estarien més ben conservades mentre durés el procés. L’objectiu últim era apropiar-se-les definitivament.
Però no hi van anar mai, al museu.
[M.B.] La vídua i la filla de Cambó i l’Ajuntament de Barcelona van interposar recursos. El director general dels museus municipals d’art de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte, recriminava als advocats en una carta que no hi hagués manera de desencallar el cas. Ells li van contestar: “Probablemente no ha tenido usted la desgracia de vivir en un país en que la organización judicial se halla desquiciada y en que los casos como el del legado Cambó se suceden día a día sin que los Tribunales se atrevan a «desfazer los entuertos» y restaurar los avasallados derechos de las personas.”
[A.C.] S’adonen que per la via judicial no aniran enlloc i que la solució només la trobarien per la via diplomàtica.
Apareix en escena l’ambaixador espanyol Manuel Aznar Zubigaray, l’avi de l’expresident José María Aznar.
[A.C.] Serà una figura fonamental. La premsa espanyola n’anava plena, de la polèmica, i ell, que sembla que volia guanyar punts davant de Franco, ho entoma personalment, en línia directa amb l’alcalde de Barcelona, Antonio María Simarro. Tot d’una aconsegueix que Perón derogui el decret. Les obres, doncs, ja podien tornar. Però Aznar desconfia.
[M.B.] El primer que fa és treure els quadres de la casa de Cambó i portar-los a l’ambaixada. El ministre de Relacions Exteriors argentí, Jerónimo Remorino, enfurismat, hi envia la policia a vigilar l’edifici tothora.
S’ha dit que l’Argentina estava pendent d’una investigació als Estats Units per esbrinar els possibles vincles de la col·lecció de Cambó amb l’espoli dels nazis als jueus.
Sí, hem sentit a parlar del tema, però nosaltres no ho hem investigat.
Aznar trama un pla per evacuar els quadres d’amagat. És de pel·lícula.
[M.B.] Aquesta és la gran pregunta. Si Perón ja havia donat permís, per què van sortir clandestinament?
Un personatge clau d’aquesta epopeia: Lluís Iglesias Mangot. Qui era?
[M.B.] Un tècnic molt veterà del Museu d’Art de Catalunya. Escultor i restaurador. Tenia 61 anys, estava a punt de jubilar-se, i va ser el corresponsal d’Ainaud per anar a buscar les obres.
[A.C.] D’incògnit. Aznar li remarca que no pot dir a ningú que és un representant del museu. L’adverteix que el secretisme ha de ser total perquè la situació és crítica i li demana que es faci passar per un turista. Així viatja a l’Argentina.
S’hi va estar 24 dies. D’infart. Vosaltres heu descobert els detalls de l’operació de rescat de les nou pintures gràcies a unes cartes inèdites.
[M.B.] A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserva l’expedient del cas. A l’arxiu del MNAC en tenim una fotocòpia i una sèrie de cartes i altres documents que no s’havien publicat mai. Iglesias hi relata el periple a un altre treballador del museu, José Selva. Es conserva també una última missiva, també desconeguda, que Iglesias va enviar a Ainaud ja des del vaixell que transportava les obres a Barcelona i en què va dibuixar un croquis tècnic: el Goya, per exemple, que és immens, anava enrotllat.
[A.C.] A Selva, Iglesias li explica totes les peripècies amb pèls i senyals. D’Aznar diu que és molt agradable, però també que té un caràcter fort. De seguida li va posar moltes facilitats i li va donar la clau de la sala on hi havia els quadres. Ningú més hi tenia accés. Iglesias, que en arribar s’allotjava en un hotel, acaba reclòs a l’ambaixada per no aixecar sospites. I ell mateix fabrica les caixes per transportar les obres, sense els marcs, en forma d’estoig per dissimular-ne el contingut.
Fascinant. Però com ho va viure ell?
[M.B.] Amb molts nervis i patiment, i sempre esperant ordres. No oblidem que l’ambaixada estava encerclada de soldats i ell havia de fer-hi entrar el material per construir les caixes.
[A.C.] En una de les cartes, per exemple, explica els problemes que va tenir per trobar el material a les botigues de Buenos Aires. S’ho va passar malament. Tenia una enorme responsabilitat. L’operació va ser un èxit, però Iglesias va quedar a l’ombra dels reconeixements. Amb el nostre treball volem fer-li un homenatge.
[M.B.] L’Ajuntament de Barcelona li va donar una gratificació econòmica. I es va comprar una rentadora! Va descobrir l’aparell a l’ambaixada espanyola de l’Argentina. L’anècdota l’explica la seva filla en un llibre de memòries. Nosaltres hem parlat amb la seva neta.
L’aventura encara no l’hem explicat tota. Un altre personatge clau d’aquesta història: Fermín López-Roberts.
[M.B.] Un cop les obres van arribar al port, es van camuflar dins d’uns contenidors més grossos que duien els efectes personals d’un altre membre de l’ambaixada espanyola, Fermín López-Roberts, marquès de la Torrehermosa, que havia mort feia pocs dies, als 45 anys. La vídua havia organitzat la mudança de les pertinences cap a Madrid. Ella, que com a curiositat va morir el 2016 amb 102 anys, i López-Roberts eren amics íntims del matrimoni Aznar. Vam contactar amb els descendents, que conserven correspondència i la llista del que hi havia als contenidors. Els marquesos van tenir sis fills i en la relació d’objectes hi surten, a part de mobiliari i aixovar, moltes joguines.
Hàbil, l’Aznar.
[A.C.] Va veure l’ocasió perfecta per despistar les autoritats argentines. A la vídua, M. Teresa Melgar Escrivá de Romaní, només la va avisar per carta que els contenidors portarien alguna cosa més que les pertinences de la família, que no li podia explicar res més, però que estava segur que, quan ho sabés, tant ella com el seu difunt marit hi haurien estat completament d’acord. I li va demanar que, quan arribessin les possessions del marquès a Barcelona, hi fos present.
[M.B.] S’obren les caixes davant de notari i ella certifica que hi ha algunes coses que no són seves. L’Ajuntament es va fer càrrec de totes les despeses de l’estada de la marquesa a Barcelona, que es va allotjar a l’hotel Ritz.
Quins enigmes queden per resoldre?
Falta investigar als arxius de l’Argentina. Nosaltres hem donat el punt de vista espanyol de tot l’assumpte.
I Aznar, quan va sortir de l’Argentina?
Quan les obres van marxar, ell ja no hi era. L’havien declarat persona non grata.