‘Alegria’ celebra les noces d’argent entre Catalunya i el Cirque du Soleil

El nou Alegria combina la nostàlgia per reviure l’espectacle de gira més icònic amb l’interès d’actualitzar-lo. Ho fa sense embriagar-se de tecnologia tensant el ritme a partir de tres elements: l’espectacularitat del vestuari i les acrobàcies, l’emoció de la música i l’entorn sempre màgic, i la tendresa de dos pallassos que tant s’estimen com s’esbatussen. Alegria es representarà del 20 de març al 5 de maig a l’Hospitalet de Llobregat, on ja han plantat les veles de Tòtem (2018) i Luzía (2022).

El Cirque du Soleil va debutar a Barcelona el 1998 amb un títol que ara arriba renovat amb nova producció estrenada el 2019. Alegria s’ha pogut veure també el 2007 i el 2012, tot i que es va presentar en una visita llampec al Palau Sant Jordi. La temporada d’Alegria, amb 2.400 espectadors per sessió, completa aquestes noces d’argent entre Catalunya i el Cirque du Soleil, convidant els espectadors que encara no hi han accedit i, sobretot, els que ja van veure aquest muntatge i volen repetir en família.

L’imponent Royal Albert Hall de Londres ha engegat la temporada del Cirque du Soleil a Europa. Com ja és habitual. A l’Hospitalet de Llobregat estrenen la gira europea en vela, després d’haver portat el muntatge per Àsia amb veles antiterratrèmols. A Catalunya incorporen les millores de les diferents adaptacions en una pista pensada per a la màxima visibilitat.

Alegria és el títol més emblemàtic de la companyia i pràcticament el que més vida ha tingut, si s’exclou Mystère, que es representa des de fa 30 anys a Las Vegas. A Barcelona coincideix que va ser la seva targeta de presentació. I això multiplica l’interès, perquè va suposar conèixer una altra forma de circ, impressionant, cuidat, amb números d’alt risc i una sensació d’experiència irrepetible.

Sara Formoso, de la Corunya, és un exemple de l’entusiasme que genera aquest circ. Quan va veure que el Cirque tenia músics en directe va decidir estudiar professionalment acordió. Els seguia per televisió i, fins ara, només els havia vist un cop en un pavelló gallec en una funció de Varekai, a la darrera filera, pagant-s’ho amb els precaris “estalvis d’estudiant”. Va debutar a Alegria amb 26 anys, i quasi per casualitat. Fins a l’últim moment es va dubtar si havia d’incloure un acordió en la nova sonoritat del muntatge, en el que mana la veu cristal·lina de dues cantants, ben acompanyada per violoncel, violí, bateria i guitarres elèctriques. En comptes dels dos mesos de creació de l’espai sonor, Formoso va trobar-se dues setmanes abans de l’estrena incorporant l’acordió en les sessions finals. Això fa que sobretot en la primera part hagi acabat tenint molta presència, sovint acompanyant els dos augustos (Pablo Gomis i Pablo Bermejo), antiherois, tant patètics com tendres. Aquests dos pallassos fan de quadre antagònic al follet protagonista que acapara egoistament el Poder de la imaginació durant bona part de la peça.

Els dos Pablos tenen molta més relació amb el Cirque. Gomis ja va participar del 2007 al 2013 en l’Alegria original. Bermejo s’hi va sumar per acomiadar el muntatge els últims sis mesos de la producció. Venien recomanats per un altre clown que havia creat l’Alegria original (Antonio Veloso), que era el director de la seva companyia de clown a Múrcia. Avui parlen amb la sonoritat de les onomatopeies per a diàleg. Després de l’experiència d’Alegria van treballar amb l’espectacle fix Anuba.

La memòria d’un espectador sobre un espectacle és molt capriciosa. En queda la sensació més que no pas els detalls. Per això, Alegria ressona bastant similar amb aquest viatge a la imaginació en què un indigent foll es pot convertir en un rei, com qui arrenca l’espasa Excalibur que cap heroi ha aconseguit desclavar del terra. Avui, l’estructura de ferros pot recordar el terrible tron de Joc de trons. El desig de tenir el ceptre el converteix en una mena de Golum d’El senyor dels anells (sense arribar al seu deliri destructiu). Contrasta amb el sentiment d’amics contrariats, que s’abracen quan estan a punt de fotre’s un tret en un duel esperpèntic. L’abraçada de cullereta és molt més poderosa que la voluntat d’acaparar la llum de la pedra màgica. El follet s’allibera quan comparteix aquesta força, com quan Prometeu reparteix el foc als humans (per a enuig dels déus).

Alegria, en realitat, és molt clàssic en el seu plantejament. Centren el focus en els moments d’equilibri de barra russa, d’una roda Cyr impressionant, d’un trapezi sincronitzat de gran alçada (física, també), així com dels números de cintes, de llit elàstic i trapezis dobles... Les actuacions dramàtiques donen el ritme i enfilen el muntatge a través dels personatges misteriosos.

En un quart de segle, el Cirque du Soleil ha fet molt més espectacular la seva maquinària. Només com a exemple, a Luzía eren capaços de dibuixar amb aigua i que el terra s’assequés en pocs segons per transitar-hi disciplines acrobàtiques sense por que patinessin. Amb 150 peces de vestuari (modernitzat gràcies a la investigació que comparteix amb la NASA) i un elaborat treball de perruqueria i maquillatge, integren una producció amb 19 nacionalitats diferents i en 14 idiomes. Per això l’escena mítica de la tempesta de neu, avui, remet als exilis que no deixem de sumar aquest segle XXI, des d’Ucraïna a Gaza.