‘True detective’ es treu la pols i es passa a l’‘arctic noir’

Justament ara fa deu anys que va irrompre a les pantalles una sèrie d’aquestes que fins i tot aquells crítics que patien d’urticària quan miraven produccions televisives van abraçar i exalçar. Parlem de True detective, una minisèrie en format detectivesc, de crim i drama, creada per Nic Pizzolatto i dirigida per Cary Fukunaga. La sèrie, aleshores ja concebuda per durar diverses temporades autoconclusives i protagonitzada per una parella de detectius diferents, va encadenar dues seqüeles més irregulars que no van tenir la mateixa requesta, tot i ser molt potents al meu parer. Ara, després d’un llarg parèntesi, torna amb una sacsejada a càrrec de la nova showrunner, Issa Lopez, que malgrat que té un aire de cert retorn als orígens incorpora un element completament nou: el fantàstic. Així, trobem que a True detective: Noche polar (HBO Max) no només la parella protagonista es feminitza –Jodie Foster i Kali Reis– sinó que incorpora una atmosfera típicament carpenteriana, com no podia ser de cap altra manera essent les localitzacions en un poble d’Alaska on no surt el sol –que recorda aquell terrorífic film 30 días en la oscuridad– i una base científica com la que surt a La Cosa. Només presentar-se el cas que cal investigar, la sordidesa es fa present, amb la desaparició dels científics i la troballa d’una llengua (sí, com l’orella de Blue Velvet de Lynch, tan influent en aquesta sèrie des del principi amb la totèmica Twin Peaks). Ens allunyem doncs d’aquells polsosos i humits ambients del sud dels Estats Units per entrar de ple a l’horror lovecraftià de caire sobrenatural que invoca tants referents (als ja esmentats hi podríem sumar Alien, Expedient X, El resplandor, The Terror...) portant el nordic noir al terreny de l’arctic noir americà. Paisatges i personatges gèlids que, esperem-ho, no ens deixin glaçats.