La biennal equatoriana de Cuenca interroga els mals del món amb el comissariat de Ferran Barenblit

La fragilitat de la democràcia en un món assetjat per les guerres, l’auge de l’extrema dreta i el capitalisme depredador dels recursos del planeta carrega el sentit de la XVI biennal de Cuenca, la principal institució d’Equador dedicada a l’art contemporani, i que en aquesta edició té una presència catalana rellevant. El seu comissari és Ferran Barenblit, ex director del centre d’art Santa Mònica i del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), i dos dels 31 artistes participants pertanyen a l’escena barcelonina, Max de Esteban i Marcelo Expósito. L’Institut Ramon Llull els ha coproduït els projectes que hi presenten.

Barenblit, nascut a Buenos Aires (1968) però criat a la capital catalana, va tancar la seva etapa al museu de la plaça dels Àngels l’estiu del 2021 i seguidament va assumir una tasca que tenia en la carpeta dels reptes pendents: la docència a temps complet, a la universitat de Michigan, que ha desenvolupat durant dos anys. N’hi havia un altre, de treball, que des de sempre havia volgut incorporar al seu currículum: fer de curador d’una biennal. Fa dos anys va presentar una idea a Cuenca, que coneixia bé, biennal i ciutat, perquè hi havia pres part com a jurat, i el van escollir.

Amb Potser demà, el títol de la seva proposta, Barenblit entrecreua les urgències del present amb una visió desencantada del passat (“les falses promeses de la modernitat, els somnis truncats del progrés”) i amb especulacions de futur. L’ànima conceptual de la biennal, que es va inaugurar al desembre i que es pot visitar fins al 8 de març, ha agafat cos amb el treball, la majoria de nova producció, de 22 creadors llatinoamericans, dos nord-americans i set europeus.

La biennal de Cuenca, la segona més important d’Amèrica Llatina després de la de São Paulo, va ser fundada als anys vuitanta per l’artista Eudoxia Estrella, tot d’una amb una mirada preeminentment local però ben aviat també amb més ambició internacional.

Max de Esteban (Barcelona, 1959) hi ha portat el projecte Infraestructures de la contemporaneïtat, una videoinstal·lació que explora totes les cares del dau d’un sistema que subjuga les llibertats de les persones: des de la cara del poder financer fins a la que juga a ser déu posant la tecnologia i la ciència al servei del control social. La peça central de la seva obra multimèdia és un film d’una hora de durada (“a la contra de les tendències de l’art que tot ha de ser breu i simple”) en què ficciona una entrevista amb la seva mare per parlar de temes profunds. “És un homenatge a les dones velles en record d’aquelles grans pensadores que als anys seixanta i setanta eren personatges públics. Avui estan defenestrades”, raona l’artista.

Per la seva part, Marcelo Expósito (Puertollano, 1966) ha estirat d’un fil que just va aparèixer a Equador en convertir-se, a l’alba del nou mil·leni, en el primer país que va reconèixer constitucionalment els drets de la natura. L’artista i ex diputat al Congrés dels Diputats espanyol ha ideat una Constitució de la Terra que durant la inauguració de la biennal van performatitzar veus dissidents de la societat equatoriana.