Novel·la en català i diàlegs en castellà?

Ens queixem que cada cop es fa menys ús social del català. Que els nens estudien en català i es relacionen i juguen al pati en castellà. Que molts ciutadans entren en un bar i fan la comanda en castellà, sense fer l’intent d’utilitzar el català, com si els cambrers no poguessin parlar-lo ni entendre’l. A qui manté el català l’acusen d’integrista, però demanar una cervesa en castellà i, seguidament, continuar la conversa de taula en català, fa tuf de classisme, de discriminació, en molts casos no de manera conscient, d’acord, però aquest és el problema, normalitzar determinades conductes sense qüestionar-nos què estem fent.

Més exemples de certes normalitzacions dels darrers anys: Ciutadans va implantar la moda de barrejar castellà i català en les intervencions al Parlament, i van provocar un cert xoc (ja ho buscaven). La tendència la van seguir el PP i Vox, que fins i tot sovint prescindeixen del català.

A les sèries de TV3 no és estrany sentir diàlegs en castellà, cosa que justifiquen dient que, en ser (en alguns casos) coproduccions, hi estan obligats. I també, de vegades, s’apel·la a la versemblança. Si fóssim versemblants a totes les ficcions, molts diàlegs haurien de ser en castellà. D’això ens queixem. I a sobre hem de sentir que el castellà està perseguit! I els que exigeixen bilingüisme (encara més?) solen ser els que només fan servir el castellà.

Darrere d’aquesta suposada versemblança en l’ús del castellà a les ficcions catalanes, es refugien alguns autors de novel·la (que són els que ho proposen) i editors (que són els que no ho aturen o, fins i tot, ho encoratgen). Han augmentat, de manera alarmant, els títols en català en què trobem jocs de paraules, expressions i diàlegs en castellà. No direm noms, títols o editorials perquè no es tracta d’assenyalar a ningú. A més, aquest costum comença a estar molt estès i la llista seria llarga. Tant de bo fos puntual i no calgués fer articles amb la innocent intenció de fer-ho evident, d’obrir el debat, per evitar que es normalitzi i que a ningú li estranyi, sorprengui o molesti.

Editors i autors consultats, dels que ho practiquen, sostenen que si la trama mostra conflicte lingüístic està justificat. D’acord. Però també que si un personatge parla amb un guàrdia civil ha de ser en castellà (encara més en èpoques pretèrites), per fer evident l’obligació d’abandonar el català i sotmetre’s al castellà davant l’autoritat, com ara policies i jutges. O per fer una crítica sobre com costa trobar metges que parlin en català als hospitals del país. O que si la protagonista de la novel·la fa un viatge a l’Argentina parlarà en castellà, i amb aquesta excusa ens podem trobar un text català amb un 30% en castellà. O que la delinqüència de carrer no sol parlar en català i, a més, no tenim argot...

El cert és que, en molts casos, per no dir en tots, és molt fàcil salvar-ho amb una acotació. No estem dient que s’hagi d’obligar tots els personatges a parlar en català, només que la transcripció podria ser en català i afegir-hi: “Va dir la Jenny en castellà, amb aquell accent colombià tan dolç”, per exemple. Així de simple.

Això quan cal especificar-ho, perquè si en una novel·la com El fracassat, de Martí Domínguez, els pintors Paul Cézanne i Camille Pissarro conversen, el lector té clar que ho fan en francès, encara que ho llegeixin en català. Aquest canvi no el solen respectar, en favor de la versemblança, els que el castellà el transcriuen en castellà. Si dos espies russos xerren davant del Kremlin ho transcriuen en català, i si els qüestiones que ho fan en català i no en rus, t’engalten un indignat “naturalment”.

Dit això, la creació no ha d’estar limitada per cap condicionant. Que cadascú escrigui com vulgui, però sent conscient de les implicacions. En el cas dels diàlegs, la solució és senzilla i indolora. Fem un esforç o continuarem perdent llençols a cada bugada (pàgines en català a cada novel·la) i acabarem dormint amb el cul a les boires i somiant en bilingüe. En bilingüe en castellà, naturalment.