Joan Capri, un emblema de l’humor català

Tal dia com avui de fa 24 anys, va morir Joan Camprubí i Alemany, conegut artísticament com Joan Capri. Un actor, humorista i monologuista que va fer riure diverses generacions de catalans en una època de foscor per al país.

Va néixer al Barri Gòtic de Barcelona el juliol de 1917 i va créixer al costat de set germans. De jove, va treballar venent mongetes i fent de noi dels encàrrecs en un diari. En paraules del mateix Capri en una entrevista feta a TV3 l’any 1986, com que era un mal estudiant, va deixar els estudis per anar a treballar en el camp del teatre. És aleshores que va descobrir que tenia un do per fer riure els altres. El seu primer èxit va ser Camarada Cupido (1955) de Xavier Regàs, i a partir d’aquí es va fer un fart de fer obres al Teatre Romea de Barcelona. Va protagonitzar adaptacions de Josep M. de Sagarra, com ara El senyor Perramon (1960) i El fiscal Requesens (1963), i va actuar al costat de Mary Santpere en el reeixit espectacle Don Juan Tenorio (1976). També va participar en diverses pel·lícules, com ara En Baldiri de la costa (1968) i L’advocat, l’alcalde i el notari (1969), totes dues dirigides per Josep Maria Font.

Sense deixar mai de banda les obres tradicionals, va especialitzar-se en els monòlegs còmics enregistrats en disc. En va fer un gran nombre, i alguns dels més destacats van ser El nàufrag, El casament, El desmemoriat, El maniàtic i Vivendes protegides. Aquests discos van servir-li per fer-se popular, no només entre els habitants del país, sinó també entre els catalans de l’exili. Capri va explicar en el programa Identitats de TV3 que el president Terradelles escoltava els seus discos els diumenges d’exili.

Després d’un temps aturat, als anys vuitanta va recuperar el personatge de Capri per sortir a la televisió. Va protagonitzar la sèrie Doctor Caparrós, de TVE, treballant al costat de Maria Matilde Almendros i Joan Pera, i en van fer dues versions, Medicina general i Metge de poble. Als anys noranta, va treballar per a TV3 en l’espai de monòlegs Amb l’aigua al coll al costat del guionista Joan Vilacasas.

En reconeixement de la seva trajectòria, va ser guardonat per la Generalitat de Catalunya amb una Creu de Sant Jordi (1982) i per l’Ajuntament de Barcelona amb una Medalla d’Or al mèrit artístic (1997).

Va morir dos dies després d’ingressar a l’hospital del Vall d’Hebron a causa de múltiples cremades provocades per un incendi a casa seva. Actualment, té una plaça amb el seu nom rere el mercat de Santa Caterina de Barcelona.