El Dalí estudiant era un desastre en matemàtiques –com Einstein, per cert–, però això no el va allunyar de la ciència. Tot al contrari: sempre s’hi va interessar i, a partir dels anys cinquanta, obstinadament. Anna Pou van den Bossche, professora de la Universitat Internacional de Catalunya i de l’Escola Massana, està treballant en una tesi doctoral sobre aquest Dalí força ignorat per la historiografia tradicional. Els primers resultats de la seva recerca es revelen al llibre Dalí_Ciència_Cibernètica, amb introducció de Montse Aguer, directora dels Museus Dalí, que alhora és el catàleg de l’exposició que la mateixa Pou va comissariar, Dalí cibernètic, organitzada pel centre d’arts digitals Ideal i la fundació de l’artista, i que després d’estrenar-se a Barcelona està fent gira mundial. De família empordanesa tramuntanada que va tractar el geni –“El meu avi feia menjar el cavall a la taula i teníem un orangutan al jardí”–, Pou també està divulgant les seves troballes en conferències, la darrera, dins del curs Reformulant Dalí, dilluns passat al CCCB.
El coneixem poc, aquest Dalí?
Molt poc. El Dalí científic ha quedat tapat pel Dalí mediàtic, i és una pena perquè és tant o més potent. Fa falta investigar-lo a fons. Si no s’ha atès prou, en part és perquè als seus especialistes de més edat els va costar entrar en uns conceptes emergents, sobretot els de la cibernètica, que Dalí utilitzava sovint: els píxels, els bits, els xips, els estereogrames de punts aleatoris, la lògica combinatòria, les màquines de pensar...
Era un home d’obsessions. Per què aquesta?
Perquè era un humanista. I què vol un humanista? Conèixer el sentit de la vida i com funciona la vida. A partir del segle XIX, ciència i espiritualitat, que sempre havien anat de bracet, es van desdoblar. Dalí s’enllaça amb els antics savis. Pitàgores i Descartes eren filòsofs que feien matemàtiques. Dalí vol saber.
I no vol morir.
Una mica com tots, oi? Però ell ho manifesta obertament i busca per tots els mitjans possibles maneres de sobrepassar la mort, i no només espiritualment, també mecànicament. Dalí és un pioner del transhumanisme. Va predir l’ús d’implants tecnològics al cos humà per allargar la vida, els cíborgs, que ell anomenava àngels mutants. En un vídeo dels anys seixanta, quan li pregunten com serà el futur, diu que tots serem àngels mutants que no practicarem el sexe.
Què entén per àngels mutants?
Continuo fent recerca. Dalí se sentia alquimista, amb poder no només per transmutar un material vil en or –el símbol de l’essència, de Déu, de l’eternitat–, sinó que ell mateix va abandonant el cos per ser cada vegada més espiritual fins a esdevenir immortal. Dalí creu que la humanitat anirà transmutant-se cap a l’ésser perfecte. I els éssers perfectes, per Dalí, són els àngels andrògins. Hi ha una fotografia de l’Amanda Lear [la musa transsexual de Dalí] que va publicar la revista Vogue l’any 1971 en què apareix a Portlligat tota plena de circuits electrònics. Ella és, per Dalí, el cíborg! L’Amanda Lear, estupenda als seus 84 anys, em va explicar que Dalí li parlava dels circuits impresos en or, que són els xips, i que li agradaven molt perquè li semblaven joies.
Parli’ns de la primera obra que fa relacionada amb la cibernètica, el 1965, amb motiu de la pel·lícula ‘Fantastic voyage’.
Un altre tema clau que tampoc s’ha tocat és Dalí i la ciència-ficció. Segons explica l’Amanda Lear a les seves memòries, a Dalí no li agradava anar al cine, però si posaven una pel·lícula més intel·lectual i una de dinosaures, se n’anava a veure la dels dinosaures. Per a la promoció de Fantastic voyage, un clàssic de la ciència-ficció, va contactar amb IBM i va iniciar-se en el món de l’ordinador: li feia preguntes –he d’esbrinar quines!– i segons el que li responia pintava d’una manera o d’una altra. I pintava molt similar als punts matricials, amb les mans. Torno a la identificació de Dalí amb la màquina. No s’ha fet mai una exposició sobre Dalí i la màquina i seria fascinant.
Abans que apuntava el vocabulari que feia servir, és xocant que el 1972 introduís la paraula ‘virtual’ en el títol d’una obra.
Dalí intueix que hi ha coses que seran molt grans. Com Leonardo, que no crea l’helicòpter, l’avió i la bicicleta, però els intueix. Vaig al darrere d’un projecte que tenia entre mans, amb l’ajuda d’un doctor de Marsella, un tal Jayle, per dissenyar unes ulleres per, en paraules seves, somiar en tecnicolor, el que avui en diríem unes ulleres de realitat virtual. Les va arribar a fer? En tot cas, el que importa és que Dalí tenia les idees, encara que no sabés com desenvolupar-les. Ni era científic ni pretenia ser-ho.
I els científics no el prenien per un boig.
Un exemple clar és el del matemàtic especialitzat en geometria Thomas Banchoff, que quan veu el Corpus hypercubus de Dalí pensa: “Però si està fent el que estic fent jo!”, i el fa servir per il·lustrar uns gràfics computacionals. Dalí li va trucar de seguida. Banchoff temia que el portaria als tribunals per reclamar-li drets. I no, al revés, van començar una relació molt bona. Els primers que s’adonen de la importància de la ciència en Dalí no són els historiadors de l’art sinó els científics, que eren amics i col·laboradors seus. James Watson i Francis Crick [els descobridors de l’estructura de l’ADN], René Thom [el fundador de la teoria de les catàstrofes], Dennis Gabor [el pare de l’holografia]... Per a Jorge Wagensberg, Dalí no només no deia bestieses sinó que s’anticipava. Del món de l’art, Daniel Giralt-Miracle va ser dels pocs que el 2004 va dir “Ep, què passa amb Dalí i la ciència?”.
La seva època surrealista també la podem analitzar amb aquests ulls científics?
L’època surrealista s’associa a la irracionalitat, i no és ben bé així. Dalí vol un mètode per crear, sempre té present la ciència. Dels anys vint hi ha una sèrie de pintures en què surten aparells, com ara una piràmide pitagòrica. I vaques espectrals fetes amb l’estètica dels raigs X. Hi ha una frase seva boníssima: “Els surrealistes som caviar entre dues aigües: l’aigua freda de l’art i la calenta de la ciència.”
Què més ens descobrirà la seva tesi doctoral?
Estic convençuda que Dalí va fer més coses amb la cibernètica als Estats Units. He d’anar-hi a investigar. També vull saber més del Dalí esotèric. Estic revisant el Teatre Museu de Figueres, ple de símbols de l’alquímia i la càbala en peces sobre les quals no s’ha posat prou atenció, com la magnífica Princesa cibernètica. Al Teatre Museu, que és la gran obra de Dalí, tot està disposat màgicament. Està concebut com un talismà.