El Museu Picasso dedica l’any a explorar i a celebrar la relació entre l’artista i Catalunya

Una cosa és que el programa de commemoració dels 50 anys de la mort de Picasso s’hagi acabat, o estigui a punt de fer-ho, i l’altra que la picassomania no tingui corda per estona. D’acord amb el volum de visitants que ha rebut l’exposició Miró-Picasso, un projecte compartit entre els dos museus monogràfics barcelonins d’aquests artistes, no cal ser un endeví per adonar-se que el considerat màxim geni de l’art del segle XX continuarà sent un imant de masses: 400.000, que encara en seran més perquè la mostra estarà oberta fins el diumenge 25 de febrer. Però, aviam, després d’un any tan ric en propostes, és que hi haurà res més nou a dir de Picasso? “Ens queden moltíssimes temàtiques i perspectives per anar descobrint i gaudint”, sosté Emmanuel Guigon, director de l’únic museu de Picasso que Picasso va tutelar en vida. El de Barcelona.

I aquesta Barcelona que no sempre li ha agraït prou la seva generositat és la que predominarà, com a fil conductor, en el cicle d’exposicions temporals d’aquest 2024 de l’equipament del carrer Montcada. Barcelona i, per extensió, Catalunya, perquè Picasso tingué vincles de nord a sud del territori, de Cadaqués a Horta de Sant Joan, sense oblidar el Gósol que li va despertar el nervi cubista i que ara regna en una mostra al museu Reina Sofia de Madrid. Tres llocs on va fer estades amb el seu primer gran amor, Fernande Olivier, artista i escriptora, a part de model i companya, a la qual el Museu Picasso dedicarà una exposició inèdita (del 7 de juny al 6 d’octubre), comissariada per Malén Gual, històrica conservadora del museu, jubilada però molt activa en la recerca i la divulgació de l’artista.

Aquest fort accent català que sovint s’ha menystingut en les biografies de l’artista també s’escolarà en l’exposició De Montmartre a Montparnasse (1889-1914). Artistes catalans a París (del 22 de novembre al 30 de març del 2025), en què observarem per un espiell com van viure, divertir-se, patir, passar gana i crear tres generacions d’artistes catalans, sent els més cèlebres un Casas i un Rusiñol que van ser decisius perquè Picasso també volgués viatjar a la capital de l’art modern. Hagués anat a París el jove malagueny si no hagués conegut la tropa de modernistes catalans?

De Gósol a Solsona hi ha menys de 30 quilòmetres. Sense ser un paisatge picassià, Solsona té un museu que a Picasso l’hauria fascinat, començant per l’Orant, la seva joia de la corona, del qual Miró en tenia una postal clavada al seu estudi. El museu dirigit per l’entusiasta Carles Freixes ha programat, amb la col·laboració del museu de l’artista, Picasso i arts i tradicions populars catalanes (a partir de mitjan de març), comissariada per una altra veterana conservadora jubilada del centre, Claustre Rafart. Solsona és a menys de 90 quilòmetres de Barcelona, dit només per allò de que des de la capital tot es fa una muntanya psicològica de lluny.

A can Picasso, també es penjaran les fotografies (de l’1 de març al 16 de setembre) que Bernard Plossu (1945) va fer dels paratges catalans trepitjats pel pintor. I, en petit format, se celebrarà el centenari del primer manifest surrealista d’André Breton tot recreant les sales de la famosa exposició Picasso organitzada per l’agrupació cultural ADLAN a la Sala Esteva el 1936. I ull perquè serà l’avantsala d’una altra exposició de perfum surrealista, i aquesta de gran format, que es desplegarà el 2025 i que ens parlarà del Picasso involucrat en la Resistència durant la França ocupada.

A l’exposició permanent hi haurà novetats. Guigon, exquisit en els muntatges, hi vol “més obres i menys text.” A més té pactats uns intercanvis amb el museu del Prado: de Madrid vindran una colla d’obres del segle d’or espanyol.

I així és com s’obliden ràpidament els mals de cap de la pandèmia. L’any passat el Museu Picasso va rebre una mica més d’un milió de visitants (un 16% de Barcelona, pas mal si recordem que no fa tant era un 2%). Si tornen els diners, torna l’alegria.