Alma Mahler, una vida al servei del geni dels altres

Avui dia, si sents a parlar de muses inspiradores, més aviat t’agafa una rampa. Però hi va haver un temps que fer de musa era una aspiració, un honor, gairebé un ofici al qual dones de tota condició es lliuraven amb una mòrbida caiguda d’ulls. Algunes no han passat a la història més que com a il·lusions passatgeres de certs creadors que exigien una bellesa més aviat submisa vora seu; d’altres en canvi, han agafat vida pròpia i s’han engrandit fins a crear una llegenda que transcendeix la dedicació a un sol home. O a més d’un. Alma Mahler, com la seva coetània Lou-Andreas Salomé, exercia un poder de seducció entre els homes només equiparable a la seva intel·ligència per detectar el talent que desprenien i contribuir a fer-lo créixer. Més que testimoni abnegat de la genialitat dels seus companys, per tant, en va ser una col·laboradora tenaç i activa, fins al punt de guanyar-se, ja en vida i encara més de manera pòstuma, certa fama d’haver-se aprofitat del prestigi dels altres per guanyar la immortalitat.

La musicòloga Nona Arola i Vera ha procurat acostar-se al personatge “sense ànim de jutjar-lo, sinó més aviat de comprendre’l”, a Alma Mahler. Musa de la Sezession a l’Expressionisme, publicat per Edicions Reremús amb gran cura i nombroses il·lustracions, que culmina trenta anys de recerca al voltant d’una dona que tenia obsessionada l’autora des que estudiava al Conservatori. “És més un homenatge que no pas un intent de biografia”, explica Arola, amb una llarga experiència en el camp de la música (ha estat directora artística de l’Auditori de Barcelona i de JJMM d’Espanya) però que es llança a la literatura amb aquest treball. Artista sense obra en cert sentit, per la renúncia a la creativitat que el seu primer marit, el compositor Gustav Mahler, va obligar-la a assumir com a condició per casar-s’hi, Alma Mahler va fer de l’abdicació una virtut, fins al punt que a la seva targeta de visita va gravar-hi el lema “Jo serveixo.” La frase es presta a lectures diverses, tantes com formes de servir, però Arola entén que hi ha implícita la voluntat de posar-se a disposició, no pas de qualsevol, sinó de grans artistes. “Quan era petita el pare ja li havia dit que havia d’actuar per fascinar els déus, i s’hi lliurarà en cos i ànima”, però no a cap preu. La relació amb el pintor Oskar Kokoshka es va acabar pel seu caràcter possessiu, que va portar-lo a construir-se una nina de mida natural amb les faccions d’Alma Mahler un cop separats i a venjar-se’n ometent-la clamorosament de les seves memòries.

El també pintor Gustav Klimt, l’arquitecte de la Bauhaus Walter Gropius i l’escriptor Franz Werfel van ser les seves relacions més duradores, tot i que se li atribueixen flirts amb molts altres, inclòs el temible Karl Kraus, però “el seu gran amor va ser Mahler, de qui sempre va voler conservar el nom”. De fet, Nona Arola sosté que va participar tan activament del geni de les seves parelles que no només passava en net les simfonies de Mahler, que també li confiava l’harmonització, sinó que molts dels arguments de les novel·les de Werfel eren suggerits per ella. No tothom estaria d’acord amb la seva apreciació: a la Viena de final de segle, molts la tenien per una grande cocotte, i en la vellesa, exiliada als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial i havent perdut el seu encant però no l’altivesa, el jove Elias Canetti va descriure-la com una “vídua insaciable”. Allò que no li perdonaven, sosté l’autora, és que fos el mite d’una generació extingida, que “continués existint, que no hagués desaparegut amb els seus genis”.