La llarga vida dels morts

Fa uns dies vaig anar a una casa amb un pati on hi ha un llimoner que va plantar l’actriu Cristina Cervià. Quan ho va fer vivien allà la Meri i en David, amics seus i companys de tantes aventures teatrals. En el moment en què ells van traslladar-se a una altra casa, la Cristina havia mort. No ho tenien fàcil per trasplantar-hi el llimoner. Tampoc no creien que ho haguessin de fer. Es quedaria allà. De fet, mentre visquin, la Cristina és amb ells. Com és amb mi, que me’n vaig endur una llimona que ara tinc davant meu, a la taula on escric aquest text. Aleshores jo acabava de llegir un llibre d’Annie Ernaux, L’autre fille, en què ha escrit: “La llarga vida dels morts.” També, que mai n’escapem, cosa que fins i tot pot passar en el cas d’un mort que no s’ha conegut mai: l’escriptora invoca el fantasma de la seva germana desconeguda, que va morir als sis anys de diftèria, el dijous sant del 1938, dos anys abans que ella nasqués. No ha deixat de tenir-la present des que, als deu anys, va descobrir que havia existit; de fet, que seguia existint en la memòria dolguda dels pares, que mai no li’n van parlar. Ella tampoc ho va fer.

He escrit L’autre fille, però el llibre d’Ernaux, publicat originalment el 2011, va arribar a casa en la versió en castellà de Lydia Vázquez apareguda a Cabaret Voltaire: La otra hija. Hauria arribat en català si Angle Editorial ja n’hagués publicat la traducció (com deu tenir previst fer amb el propòsit d’editar tota l’obra de l’escriptora francesa) a càrrec de Valèria Gaillard, a qui s’ha d’agrair que fins ara hagi assumit la d’Els anys, Memòria de noia, Pura passió, L’esdeveniment, L’home jove i La dona gelada. Entregues d’una obra literària que treballa sobre l’experiència personal, sempre inscrita en el temps històric, amb la voluntat d’aportar un testimoni que serveixi a qui ho llegeix: el jo que sempre busca un tu, i fins un nosaltres. Gaillard considera que per a Ernaux escriure és una eina d’autoconeixement (i per al coneixement) que usa amb un estil precís, sense sentimentalisme ni autocomplaença. Traduint-la, ha observat que dissecciona l’experiència amb un bisturí, com si s’observés des de fora amb una actitud de forense que, tanmateix, reanima allò viscut. Es diu que Ernaux, per a qui escriure és una venjança de classe (la treballadora, humiliada i ofesa) i de gènere, pot ser seca i implacable, cosa aquesta última que inclou ser-ho sobretot amb ella mateixa. No és que a L’autre fille s’aboqui al sentimentalisme, però hi palpita una forta emotivitat i una vaga tendresa.

Escrit com una carta adreçada a una destinatària impossible: la germana morta a la qual interpel·la imaginàriament, el relat comença amb un recurs sovintejat per Ernaux: la descripció d’una fotografia antiga que activa la memòria. En aquest cas, no pot recordar qui hi ha a la imatge: la seva germana Ginette quan era un nadó. Allò que recorda és que, abans de descobrir el secret, creia que ella era la de fotografia i que fins els seus pares devien dir-li això mateix: també que l’estranyava que en una altra foto, que sí que és d’ella, semblés un nadó tan diferent. Si s’apliqués als relats el concepte de Barthes del punctum fotogràfic, relatiu a aquell detall en la imatge que ens atrau amb l’efecte d’una punxada, en aquest cas arribaria quan l’autora explica quan i com va assabentar-se de la germana morta. O potser s’hauria de dir que aquell moment és un punctum en la mateixa vida d’Annie Ernaux. Va ser un dia de les vacances del 1950, en l’últim estiu que recorda ple de jocs amb les cosines i nenes del barri on vivia a Yvetot, una localitat de la Normandia. Feia cinc anys, el 1945, els pares, que n’eren originaris, hi havien tornat per muntar-hi un bar botiga semblant al que havien tingut a Lillebone, població pròxima on van néixer les dues filles, la morta i la viva.

El cas és que, al capvespre d’un diumenge, la seva mare parlava amb una clienta (una jove de Le Havre que estiuejava a casa dels sogres) en un caminet just al darrere del bar, d’on ella va sortir fent atenció a la conversa: això perquè la mare, de sobte, va parlar més fluix. Les frases que va sentir han travessat els anys. La mare explicava que havia tingut una altra filla, que “va morir com una petita santa” dient-li abans “vaig a veure la Verge i el Bon Jesús”. Com si la seva filla viva no pogués sentir res, tot i jugar a prop amb la criatura de la clienta, la mare va confessar: “Ella no en sap res, no hem volgut entristir-la.” Encara va escoltar una altra cosa: “Era més bona que aquella.” Aquella és la dona que escriu amb la consciència que no es pot lluitar contra els morts (i més encara quan no han viscut prou per perdre la innocència) i que, després d’aquella revelació, va sentir-se empesa a actuar com un “dimoni”. També escriu pensant que li deu l’existència a la germana morta (hauria nascut si l’altra filla hagués continuat vivint?) i que, malgrat que fos la “dolenta”, va ser mimada i extremament cuidada pels pares amb la por que ella també morís. De fet, va estar-hi a punt quan, de nena, va contraure el tètanus: la mare creia que, més que les injeccions de sèrum antitetànic, va salvar-la l’aigua de Lurdes fent que obrís la mandíbula: hagués mort si no ho hagués fet. Per què ella va sobreviure? Als vint anys, va respondre que per escriure. Passat el temps, sembla reconèixer a la germana que, havent sobreviscut, li deu escriure: “No escric perquè estàs morta. Tu estàs morta perquè jo escrigui”.

L’escriptora no pot datar amb exactitud aquell diumenge d’epifania, però pensa que va ser a finals d’agost. Explica que, quan va llegir el Diari de Cesare Pavese, va descobrir que l’escriptor s’havia suïcidat el 27 d’agost del 1950. Sempre més ha cregut que va ser el mateix dia: no n’hi ha la certesa, però sí una convicció íntima. La narradora es pregunta, atenent a una interpretació psicoanalítica, si, amb aquella confessió a la clienta, la mare no va trobar la manera de revelar-li el secret. Però creu que aquesta explicació ignora la història de les mentalitats: als anys cinquanta, els adults pensaven que els nens no tenien orelles. Per què no li’n van dir res? Es van endur a la tomba la memòria viva de l’altra filla. Però no els retreu res: creu que els pares d’un fill mort no arriben a saber com el seu dolor afecta el que està viu. Ella tampoc no els en va preguntar res: potser creia que el silenci faria que l’oblidés? Però no ens escapem dels morts. Dels vius, potser sí. Annie Ernaux diu que no serà enterrada a Yvetot perquè va escapar-se dels pares i del seu món. Però per Tots Sants sempre va al cementiri de la població normanda per visitar-hi la tomba dels pares i la de la germana morta. Als pares els explica què ha anat fent. A la germana desconeguda no sap què dir-li. Però, per escriure’ns-ho als vius, va voler-li escriure: “No és una forma de ressuscitar-te lliure de tot vincle de cos i de sang allò que busco a través d’aquesta carta?” Una destinatària impossible? La literatura, de fet, ho fa possible. I és així que Ernaux apel·la a un pensament màgic en el fons d’ella mateixa que voldria que, d’una manera inconcebible, la carta li arribés com, en un altre temps, va arribar a ella la notícia de la seva existència sense que tampoc en fos la destinatària.