Llibres
LLORENÇ CAPDEVILA
PROFESSOR I ESCRIPTOR, AUTOR DE ‘LI DEIEN CARACREMADA’
“Caracremada, l’últim maqui, va ser el darrer d’una espècie”
Ha publicat una novel·la sobre la figura mítica de l’últim maqui català, Ramon Vila, dit el ‘Caracremada’ pels seus enemics
Combina l’aventura i la fabulació amb un domini de les fonts per evocar un anarquista lluitador, quixotesc i infatigable
Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969) té un grapat de novel·les, però si hi ha alguna amb què es pot establir un cert lligam amb la seva última publicació, Li deien Caracremada (Empúries, 2024), seria Serrallonga, l’últim bandoler (2006). En aquesta ocasió, el protagonista també se l’ha considerat una mena de bandoler modern i l’ha envoltat no tant una aura llegendària sinó una de més mítica. Ramon Vila, Caracremada, va ser l’últim maqui català, assassinat per un grup de guàrdies civils l’estiu de 1963 a prop de Castellnou de Bages. Un home que va fer de la seva vida una lluita infatigable per defensar l’ideal anarquista i, fins a l’últim sospir, va continuar lluitant contra el franquisme. “Resistir és vèncer.”
Com és que sent tan mític continua sent tan poc conegut?
Encara, però també poca cosa se sabia a l’època. De fet, conèixer-lo, el va conèixer poca gent. Hi ha moltes parts de la seva biografia que són una llacuna. Tot el que se’n coneix són les accions. Devia ser un personatge força introvertit. Vull pensar que tenia el seu costat humà, i aquest és un dels objectius de la novel·la: humanitzar-lo.
Serà que tenim tendència a maltractar els mites?
Sí, segurament. El que el fa mític és aquesta dedicació abnegada a la lluita per l’ideal anarquista, en què creia des de jovenet. Hi va dedicar tota la vida: com a militant en la CNT a partir dels 16 anys; participant en la revolta llibertària dels fets de Fígols del 1932; capitanejant un grup de dos-cents, majoritàriament comunistes, a la Resistència contra els nazi a l’Estat francès; com a maqui fins a l’últim moment... Ell continuarà la lluita armada fins i tot quan no queda ningú més que ell. Potser perquè no sabia fer res més, també.
La seva biografia és plena de llacunes. Què hi ha de real i de fictici a la novel·la?
Que quedi clar que el Ramon Vila que surt a la novel·la és el meu Ramon Vila, un personatge de ficció, com la resta. Evidentment, el que hi he posat calia que fos versemblant, complementari al que ja es coneix d’ell dels 18 anys de la trajectòria que recullo. El 80% està més o menys documentat. Aquest dubte entre que hi ha de real i de ficció és el que em va portar a escriure la novel·la.
John Ford ens va il·lustrar que és millor imprimir la llegenda.
M’atrauen aquesta mena de personatges que viuen obsessionats per una idea, que estan abocats a un final que podem calcular com serà, que viuen en una mena de fugida endavant. Hi ha pocs testimonis d’aquells que el van conèixer en persona. Marcel·lí Massana, un amb qui més va actuar, deia que era un tros de pa. L’element que el fa llegendari és que va ser l’últim maqui, l’últim dels seus, l’últim d’una espècie. El penúltim, Quico Sabatés, el van matar el 1960, tres anys abans, i ell va quedar com un llop solitari.
El descriu tot sovint un animal i l’hi compara: un llop, una guineu, un os, un senglar...
L’he volgut veure així. Alguna cosa sobrehumana devia tenir, perquè va aguantar com cap altre. Joan Busquets, un maqui que va estar a la presó molts anys, explicava que tenia una força i una resistència que deixava tothom enrere i que mai no es rendia. El meu personatge té un certa capacitat de comunicar-se amb l’entorn natural, amb la terra, la muntanya. D’aquí em surten les comparacions amb un os, per la força i la rauxa, i la capacitat d’escapolir-se d’una guineu. Havia de ser una bèstia!
També tenia molts sobrenoms: Caracremada, Maroto, Ramon Llaugí, capità Raymond, Passos Llargs, el Lleig...
Podia haver titulat Caracremada a seques, però em semblaria una falta de respecte, perquè Caracremada era com l’anomenaven els seus perseguidors, la Guàrdia Civil i la premsa del règim. Els seus amics i coneguts no li deien així, sinó Ramon o Maroto; els maquis, Passos Llargs, i la Resistència francesa, capità Raymond. D’aquí que el títol, sense esquivar Caracremada, deixa clar que era així com li deien.
El llibre sembla un homenatge a l’antifeixisme.
Sí, clarament. He volgut fer una novel·la com a tal, però tocant aquest tema dels maquis també hi ha implícita una crida als records, a la recuperació de la memòria col·lectiva, un homenatge als que van plantar cara al franquisme, en aquest cas llibertaris i anarquistes íntegres i valents que van creure que l’acció directa podria ajudar a conquerir la seva idea. Van estar massa temps amagats, censurats; només es podia referir als maquis com a bandolers, terroristes o criminals pel règim.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.