Cultura

Blanc i negre musical a Cannes

CRÒNICA DES DE CANNES

La música entra al Festival de Cannes vestida de diferents colors: sota les formes d’un musical esperançador del francès Christoph Honoré, Les chansons d’amour, i un biòpic en exquisit blanc i negre sobre Ian Curtis, el malaurat cantant de Joy Division.

Ningú millor per a fer un retrat de Ian Curtis, el que fou cantant de Joy Division, que Anton Corbijn: fotògraf reputat de l’escena musical, director de videoclips –és l’home darrera la càmera de gran part del material grpafic de grups com Depeche Mode—i d’un documental curt sobre el líder de Captain Beefheart. Corbijn ha presentat a la Quinzena dels realitzadors del festival de Cannes una opera prima, Control, que no sembla una primera pel·lícula, i que respon a la perfecció a totes les expectatives. Un blanc i negre exquisit, una utilització excepcional de la música i un gran gust per a la composició de la imatge són les marques de la pel·lícula.

La història és més o menys la mateixa que la de la primera part de 24 Hour Party People de Michael Winterbottom i conté gran part dels detalls més significatius d’aquella època, com el primer concert dels Sex Pistols o l’atac d’epilèpsia de Curtis en ple concert. Però mentre en aquella pel·lícula el punt de vista era el de Tony Wilson –gurú del so Manchester— Control se centra absolutament en la figura del cantant de Joy Division i així es reflecteix en el seu tractament visual. Basada en el llibre de la seva dona, Deborah Curtis, Control combina diferents estats d’ànims. No abandona en cap moment el sentit de l’humor, però impregna tota la pel·lícula d’un sentiment dolorós, remarcat per la greu veu de Curtis –interpretat per un excel·lent Sam Riley— i per un blanc i negre ple de grisos. Així, Corbijn aconsegueix mostrar les dicotomies d’un Ian Curtis que va viure a camí entre Manchester i la fama.

Control resulta un retrat respectuós amb una figura de final tràgic, el suicidi als vint-i-tres anys, i petjada inesborrable per a la història de la música pop. Corbijn, sabedor que en un film com aquest la música no pot ser un simple rerafons, deixa que les cançons adquireixin rellevància i parlin per sí mateixes. En un moment de la pel·lícula, Curtis afirma que ell ho ha donat tot en les seves cançons i que té por de que la gent no se n’adoni, que sempre vulguin més; ningú millor que Anton Corbijn per a filmar amb un gris lluminós aquestes paraules.

Musical a la moda
La música també ha estat protagonista de la primera pel·lícula francesa presentada a competició: Les chansons d’amour de Christoph Honoré. David (Lous Garrel) sembla estar en crisi amb la seva parella, amb la que manté una extranya relació, però tot canvia quan ella mor d’un atac de cor. Com a Control, la mort planeja sobre aquest musical de caire convencional. Històries creuades, joves estrelles del cinema francès, cançons amb aires a la chanson francesa més cool i referència breu al grup del moment, Bloc Party; tot això fa de Les chansons d’amour un film a la última moda.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.