novetat editorial
El primer ‘best-seller’ de la història
A finals del 1977, el doctor en Filologia romànica August Bover i Font (Barcelona, 1949), que tot just començava a fer classes al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, estava buscant tema per a la tesi doctoral i Antoni Comas, un professor amb més experiència, li va recomanar llegir Espill de la vida religiosa (Desitjós), d’autor anònim i publicat a Barcelona el 1515. Gairebé 47 anys després arriba al públic l’edició crítica definitiva, publicada per Barcino dins la col·lecció Els Nostres Clàssics.
Barcino, fundada per Josep Maria Casacuberta, va començar amb Lo somni, de Bernat Metge, com a primer títol de la col·lecció Els Nostres Clàssics. I d’això es compleix el centenari aquest 2024.
Tornant a Espill de la vida religiosa, la peculiaritat més destacada és que està considerat el primer best-seller de la història perquè se’n van fer 133 edicions en 13 llengües diferents: ucraïnès, irlandès, italià, castellà, rus, francès, polonès, anglès... “Molts pocs llibres, en català o en qualsevol altra llengua, a la seva època, havien tingut tanta difusió, ni tant sols el Quixot o el Tirant lo Blanc”, assegura Bover en la presentació a la premsa de la nova edició, acompanyat d’Oriol Magrinyà, director de Barcino i, tots dos, en una sala de la Biblioteca de Catalunya, custodiant l’exemplar de la primera edició i d’altres edicions variades del llibre.
De fet, Bover ha aprofitat per fer públic que, “un cop enllestida la feina”, ha donat a la Biblioteca tres exemplars seus d’edicions diverses, com ara un exemplar de la darrera traducció i edició italiana, feta a Nàpols el 1841.
Aquesta obra es considera l’última novel·la escrita en català fins a la Renaixença del segle XIX. Amb aquesta edició crítica es fixa el text definitiu de l’obra, acompanyat d’una introducció i nombrosos apèndixs –es reprodueixen moltes de les portades o pàgines de les diferents edicions i traduccions– que posen de manifest la importància d’aquesta obra en la tradició literària catalana.
Inspirant-se en la novel·lística lul·liana, l’autor, encara anònim, desenvolupa tota l’acció de la primera part jugant amb la idea d’un mirall –d’un espill– espiritual on el lector, atret pel joc constant de les històries paral·leles de diferents temàtiques, pot trobar un model de vida cristiana.
Bover destaca que “es tracta d’una novel·la amb gran influència de l’obra de Ramon Llull, semblant a textos al·legòrics com Fèlix o el Llibre de meravelles; de fet, és pràcticament l’única seqüela lul·liana que existeix segles després de la producció original”. “És un llibre ben escrit i amb un català molt pur, amb pocs castellanismes, molts menys que al Tirant, per exemple.”
Mitjançant el pelegrinatge del protagonista del llibre, Desitjós, se’ns acaba mostrant un model de vida cristiana com si es veiés en un mirall. Aquest relat es complementa amb una trama paral·lela més breu, la història antitètica de Bé-em-vull, personatge que serveix de contra model al protagonista. A la segona part, en canvi, trobem un manual d’oració metòdica contemplativa basat en l’al·legoria del saltiri, un instrument que en aquell moment era molt conegut i que va ser present a les cases burgeses fins al segle XVIII.
“És un llibre d’adoctrinament religiós que, normalment, s’escrivien en llatí, i aquest és en català i en format de novel·la. Actualment seria una lectura feixuga, però en un moment en què tothom era creient, o més li valia fer-ho veure, es va llegir molt; també perquè els diferents traductors el van adaptar a cada país”, explica Bover. “En aquella època els traductors tenien màniga ampla i eliminaven i afegien el que podia resultar contraproduent o més interessant al seu país; aquestes versions, però, segur que van ajudar a la seva difusió; a més, s’adreça a un públic general, no només religiós”, afegeix Bover.
“L’autor podria ser un frare franciscà, segurament valencià”, apunta Bover, tot i que tant ell com Magrinyà asseguren que sempre és “millor ser prudent” i no donar cap nom si no se sap del cert, “tot i que alguns ho han fet”. “Després costa molt fer enrere una atribució”, insisteix Magrinyà. “Com que va ser un llibre d’èxit, tothom se’l volia atribuir, franciscans, cartoixans, benedictins, jeronis... Menys els jesuïtes, tothom”, detalla Bover amb un somriure que el bigotot no pot ocultar del tot.
Hi ha un sol exemplar de la primera edició. La segona edició en català es va fer el 1529 a València i ja no se’n va fer cap més perquè va començar a funcionar en castellà –sí, això ja passava fa 500 anys–. Es va difondre a països catòlics, protestants i ortodoxos.
“Ha estat una recerca molt llarga, a intensitats variables, a biblioteques d’Europa i de l’Amèrica del Nord.” Per tot plegat, no és estrany que August Bover afirmi que és la recerca de la seva vida.