Paraules d’amor

“Paraules d’amor, senzilles i tendres”, com diria Joan Manuel Serrat. Així podria definir-se Paraules al sol, la novel·la epistolar, pòstuma i inèdita de Maria Antònia Oliver que ens dona a conèixer el seu costat més íntim, a partir de les cartes que ella i la seva parella, l’escriptor Jaume Fuster, es van intercanviar durant la seva joventut. Ens trobem davant de dos dels escriptors més destacats de l’anomenada “generació dels setanta”, un grup que va aportar a la nostra literatura un alliberament dels cànons narratius innovadors i experimentals. Calia obrir nous camins i, per tant, no és d’estranyar que gèneres com el negre, el policíac, l’eròtic o el fantàstic comencessin a tenir un cert ressò, i ajudaren a capgirar el panorama gris de la producció en català des de la guerra. Entre ells, s’hi trobaven altres integrants com Isabel-Clara Simó, Ferran Torrent, Margarida Aritzeta i Antoni Serra. En el cas d’Oliver i Fuster, ens deixen una contribució ben destacable: nombroses novel·les, però també ens deixen guions, assajos, articles i cròniques periodístiques, sense oblidar l’activa participació en col·lectius com Trencavel i Ofèlia Dracs, que són una bona mostra dels seus graus d’implicació.

A Paraules al sol el lector trobarà el testimoni de dos joves amants que a les darreries dels anys seixanta es veuen obligats a separar-se en el moment que inicien una desaforada relació amorosa. Mentre Fuster fa el servei militar desterrat per motius polítics a l’illa de Cabrera en un mena d’absurda realitat, Oliver es troba a la seva Mallorca nadiua. Aquella distància entre dues idíl·liques illes del Mediterrani contrasta amb la desesperant separació –de més de cinc mesos– de dos enamorats enfrontats a la solitud i a la impossibilitat de realitzar els seus desitjos. Sota els pseudònims de Yus Picó (Jaume Fuster) i Olivia Guillot (Maria Antònia Oliver), dialoguen sobre els plans de futur, de l’amor que professen pels Països Catalans, del desig d’escriure –Fuster ja havia publicat Breu història del teatre català (1967) i escrit El poema dit de la redempció, que no veurà la llum fins al 2017, mentre que Oliver mostrava les seves inseguretats a l’hora d’enfrontar-se al procés de creació, que anys més tard la va convertir en una de les figures icòniques de les nostres lletres–. A més, destaquen en cada una de les cartes interessants anècdotes de les seves vides quotidianes: mentre que Fuster viu aïllat, tot fent vida contemplativa fumant amb pipa, mostrant l’afecció per la cuina tot vençut per la vida salvatge de la natura desèrtica, Oliver, en canvi, manifesta el seu arrelament insular, anhela el desig de llibertat, i mira de fugir de l’avorriment diari.

Més enllà de la temàtica amorosa, podem trobar també valuoses informacions. En primer lloc, el context repressiu de les acaballes de l’època, amb el retrat d’un país gris i repressor i també unes premonitòries reflexions culturals: des de gustos literaris, amb les distretes lectures de Corín Tellado, la ciència-ficció de Maurice Limat, els poemes de Joan-Salvat Papasseit, Pere Quart, Nicolás Guillén; referències musicals com els Beatles, Georges Brassens, Jacques Brel, Louis Armstrong, Paco Ibáñez i Ovidi Montllor, i alguna de cinematogràfica com el film Persona d’Ingmar Bergman.

Un llibre cabdal, tot un patrimoni literari que calia publicar –felicitem La Magrana per l’encert– i que ens permet entendre el naixement sentimental i literari de dues veus imprescindibles de la nostra literatura. Paraules d’amor tan idealitzades, que fins i tot cada carta s’acomiada amb el joc lingüístic “t’estim-o, t’estim-e, t’estim”. Fuster i Oliver ja tenen el seu llibre d’amor etern (i ara també públic), per sempre més.