Una fornada de contes abundant

Saltem-nos els debats de si els contes no es venen, de si són el camp de proves de les novel·les, de si són molt més difícils d’escriure que un text llarg, de si a partir de quantes pàgines deixa de ser conte i se n’ha de dir nouvelle... Deixem-ho estar perquè hi ha moltes novetats recents de contes i poc espai per parlar-ne.

Comencem per un de mediàtic, Marc Sarrats (Barcelona, 1990), que ha presentat un debut literari molt digne, Tot el que no sigui morir-se (La Magrana). “Tot el que faig, com a monologuista i col·laborador a ràdio i televisió, ho escric jo, però aquest és el meu primer llibre literari”, aclareix. “Va ser un encàrrec de Penguin Random House, m’imagino que perquè soc una persona que té una presència als mitjans. Podia ser un recull de monòlegs o un text autobiogràfic, el que volgués, però senzill per poder-ho escriure i publicar ràpid, però els vaig demanar un any per poder escriure els contes en condicions i estrenar-me amb un text amb una mica d’entitat”, admet.

La temàtica és la mort, com ho era, fa poc, en el debut narratiu de Joan Enric Barceló, Morir sabent poques coses, a Periscopi. Assegura Sarrats: “És un interès de sempre, no la mort, com la tenim col·locada a la societat. Hi ha deu contes, però se’n podrien fer cent perquè cada vetlla és una història diferent i amb molta comèdia. No volia fer un llibre farragós, volia que fos dens en el contingut i amè en el continent.” “He volgut tocar temes seriosos amb què la gent rigui, tot i que hi ha amics que esperaven riure i han plorat; és un tema delicat, no volia frivolitzar-lo i, per mi, no és un llibre d’humor negre”, hi afegeix.

El primer i l’últim són autobiogràfics, encara que costi de creure. “Els primers que vaig començar a escriure i els últims que vaig acabar.” Un bon material per començar a escriure, sens dubte. Altres relats mostren el comiat al primer punki del Poblenou, les tàctiques d’un comercial funerari sense escrúpols, la mort d’una jove influenciadora, la recerca d’un anell que ha anat a parar al difunt equivocat...

Marc Sarrats confessa que li fa una mica de por i mandra la diada de Sant Jordi, però té clar que voldria continuar escrivint “però novel·les juvenils, de la mena de Penya dels Tigres, aventures, monstres, nanos d’institut perduts al bosc i obrint portals que els comuniquen amb Egipte...” Doncs benvingut.

Una altra de les novetats en narrativa és Ara soc un llac (Empúries), de Natàlia Cerezo (Castellar del Vallès, 1985), una autora que va debutar amb personalitat amb A les ciutats amagades. En el seu darrer títol, Cerezo retrata les relacions humanes a través del prisma de l’aigua. En els cinc relats, podem trobar temes com ara la joventut, l’amistat, l’amor, els desitjos profunds i també els lligams familiars. “M’interessa escriure sobre les relacions i quan ho faig intento que quedin realistes”, explica. Un conte passa a Taipei –ella hi va viure–, on una noia espera que un amic surti del coma. Un altre en un balneari a Catalunya, on dues germanes bessones troben a faltar el pare, tot i ser amb la mare. “La base personal hi és, però em sembla més interessant crear una mentida a partir d’una veritat que ja conec, com pot ser una ciutat o un personatge.” És autora de detalls, d’ambients, de bons diàlegs i personatges subtils. “Em fixo en els gestos, en com ens movem; considero que són coses poderoses per posar en un conte i que, a la vegada, defineixen molt una persona”, afirma, i hi afegeix que “una prosa recarregada pot eclipsar el contingut”. Per això defensa la importància de les imatges que poden evocar les paraules. “La situació ideal és aquella en què el lector s’oblida que està llegint i passa a veure les coses.”

L’editorial andorrana Medusa treu dos llibres de relats. Cossos estranys, debut en narrativa de la també poeta Eva Arasa Altimira (Sabadell, 1976), són 29 contes més aviat foscos: malsons, finals, purgatoris, violències, mals presagis, suïcidis, terrors nocturns, bogeria, dolor, fills morts... Ben diferents dels de la companya d’editorial, Carme Karr (Barcelona, 1865-1943), Volves. Karr, descendent de pare francès i mare italiana, va ser periodista, escriptora, feminista, pacifista, musicòloga i publicista. Els seus contes són aparentment costumistes, però mostra unes dones combatives, avançades al seu temps, que planten cara als homes.

Demà surt a la venda un llibrot del quual parlarem més endavant, Contes, de Faulkner, traduït per Esther Tallada i publicat per Edicions de 1984. Una tria de 42 textos en 992 pàgines. La mateixa editorial publica per cinquena vegada George Saunders (Texas, 1958), ara, El dia de l’alliberament, amb traducció de Yannick Garcia. Saunders ens parla de gent corrent i dels seus intents de fer front a la bogeria quotidiana. En nou contes, explora el poder, l’ètica i la justícia i arriba al cor mateix del que significa viure en comunitat, sense sentimentalismes, amb humor i un estil elegant.

Un home bo costa de trobar, de la nord-americana Flannery O’Connor (1925-1964), amb traducció de Marta Pera, és l’aposta de L’Altra. Per alguna cosa consideren que “és una de les grans narradores nord-americanes, sovint comparada amb William Faulkner, Carson McCullers i Eudora Welty, amb qui va forjar l’anomenada narrativa gòtica del sud dels Estats Units”. Aquest recull té com a escenari els pobles i les terres meridionals dels Estats Units, especialment la seva Geòrgia natal, un territori decrèpit i decadent marcat per la violència i l’odi.

El periodista Xavier Febrés (Barcelona, 1949) publica L’or perdut dels llimoners i altres narracions (Edicions de la ela geminada), amb records viatgers teixits en els paisatges estimats de Girona, Cadaqués, Empúries, Sicília, Rio de Janeiro... Un recull de memòries i dietari literari, per tant és narrativa evocadora i no ben bé de ficció.

L’actriu Carme Serna (Palma, 1981) ha debutat en narrativa guanyant el premi Mercè Rodoreda amb Perdona’m per desitjar-ho tant (Proa), en què mostra històries protagonitzades per dones en moments vitals diferents, des de la infantesa fins a la maduresa.

I, finalment, destacarem un altre debut, els contes ambientats a la localitat empordanesa de Roses i amb protagonistes joves de La garota entre les dents (Columna, dins la col·lecció Brunzits), de Pau Cusí (Roses,1995). Sis històries de violència, amor i turisme indecent escrits amb un bon pols narratiu, finals ben treballats, determinats coneixements de causa i una mirada fresca que fa agafar ganes de llegir el pròxim títol que segur que Cusí escriurà, més d’hora que tard.