Confonem conservar amb ser conservadors?

M’he decidit a escriure aquest text amb la petita legitimitat d’haver treballat per a totes les direccions del Museu del Disseny/Disseny Hub (DHub). Vaig fer-ho amb la Marta Montmany, amb ella i el Ramon Prat com a cap de programació, amb la Pilar Vélez i ara ho estic fent amb el José Luis de Vicente, director del Museu del Disseny i director artístic del DHub. Com sabeu, darrerament hi ha un debat obert al voltant del Museu del Disseny. Les raons són diverses i crec que s’ha explicat prou, tot i que no prou bé. El que jo vull és fer una consideració més enllà del tema conjuntural i reflexionar sobre el que suposa conservar patrimoni.

Parlant de l’entorn del nostre país, que és on puc dir alguna cosa amb sentit, hi ha dues maneres de concebre la gestió cultural, fent una lectura àmplia del que vol dir gestionar la cultura. Aquestes dues maneres es podrien resumir en conservadores i progressistes. No es pot fer una correlació entre partits que s’ubiquen en una i altra tendència en l’arc parlamentari, perquè sovint aquells partits suposadament progressistes han fet polítiques conservadores i, en ocasions puntuals, partits conservadors han practicat estratègies progressistes per gestionar la cultura.

Molt resumidament i amb una visió totalment personal, que segur que peca de mancances museogràfiques i d’altres tipus: la gestió conservadora de la cultura ha girat al voltant al nostre país de la llengua i del que en diem figures culturals. La necessitat de crear un imaginari de país ha fet que aquestes polítiques conservadores intentin generar, sovint de forma forçada, quan no fictícia, un elenc de figures icòniques que puguin generar un paisatge cultural. La figura cultural funciona aquí com una mena de miratge en què és de suposar que al darrera hi ha tot un teixit intel·lectual/artístic/creatiu que la fa possible. Per posar un exemple fàcil d’entendre, una forma conservadora de patrimonialitzar el Modernisme és agafar a Gaudí com a símbol, potser acompanyat en un segon pla d’alguns altres arquitectes. La idea és que explicant Gaudí expliques el Modernisme.

Potser el millor exemple del que dic és el Palau Robert. Des de fa anys, la Generalitat ha fet un seguit d’exposicions (algunes força reeixides) tenint les personalitats pròpies com a nucli dur. Hi ha excepcions, òbviament. Però crec que l’actual mostra sobre Núria Feliu és prou eloqüent, sense restar ni un gram el talent i la importància de la cantant en la nostra història recent. Són exposicions que connecten fàcilment amb el públic, ja que els noms propis son fàcils de recordar i de reconèixer. No estic insinuant que sigui una mala praxis, ni molt menys, però crec que és fruit d’una concepció conservadora. Tot és al servei d’una determinada imatge que volem tenir de nosaltres mateixos com a societat, com a país, com a nació.

Un altre dels punts importants és la sacralització de les obres/peces. Aquesta pràctica ve sobretot del món de l’art, en què l’obra és única i, per tant, té una singularitat molt atractiva. Per entendre’ns, res no pot substituir l’experiència de la presència del Guernica. El quadre, originalment un mural pensat per al pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París del 1937, és inici i final. No es pot reproduir el seu magnetisme, l’eròtica de l’obra única. Quan això es trasllada a les arts aplicades o al disseny és molt més dubtós. Vull dir que, com a objectes seriats, hom podria reproduir, si fa no fa, una col·lecció existent per una altra agafant altres peces produïdes dels mateixos models. És clar que quan més antiga és la peça més difícil és trobar-ne una altra, però no és per res impossible. Així, doncs, en aquest cas la peça deixa de tenir la tensió magnètica de la unicitat.

Però també en el món de l’art tenim exemples de, sense menystenir les obres, no venerar-les com a tòtems sagrats. Recordo, per exemple, l’exposició Joan Miró, ordre i desordre, comissariada per Joan M. Minguet Batllori. Alguns es van escandalitzar per la disposició de les peces. Van ser aquells que confonen conservar amb ser conservadors.

D’altra banda, una gestió progressista del patrimoni cultural es basa en fer relectures constants d’aquest llegat per tal d’explicar fenòmens, moments, idees. Al contrari de l’anterior, no es basa en la figura cultural sinó en la producció rellevant d’un temps, una corrent... Potser el CCCB és un bon exemple, amb exposicions que intenten explicar contextos, fenomenologies, esdeveniments, temes. Aquí les exposicions són col·lectives, les peces no són mostrades com a tresors, malgrat que puguin tenir qualitats estètiques, tècniques o d’autoria, sinó que aquestes estan al servei d’una narració, d’un relat. Certament, el CCCB no és un museu i, per tant, no té col·lecció. Però altres institucions que sí que la tenen també poden encabir-se en aquesta manera de fer.

A vegades aquestes exposicions generen relats potents, intensos i necessaris; altres vegades són més de divulgació mainstream. Per exemple, l’exposició Ciència fricció estaria en el primer grup i l’actual sobre Intel·ligència artificial, en el segon. Però, en tot cas, la gestió del patrimoni (que no són solament les obres sinó, i sobretot, les idees) és progressista, perquè no pretén generar un imaginari col·lectiu al servei d’una idea de país o, fins i tot, de pàtria, sinó que aquestes exposicions generen un debat que ens rearma conceptualment com a usuaris actius i no com a visitants contemplatius. Fan més preguntes que no pas ofereixen respostes. Sovint, aquestes exposicions són més difícils que es converteixin en populars. És més fàcil trobar-se cues per veure una exposició monogràfica d’Antonio López o de Plensa que en una sobre la cultura clandestina de la Transició o sobre com encarem la crisi sistèmica en la que estem immersos. La figura cultural té molta tirada.

Tornant a l’exemple del Modernisme, explicar-lo de forma progressista seria indagar en la situació social, econòmica i tecnològica que va fer-lo possible. El quadre La càrrega, de Ramon Casas, dona moltes pistes; mostrar com l’Hospital de Sant Pau és una forma revolucionària d’entendre la salut, també.

Repeteixo que no pretenc fer una categoria de bons i dolents. Hi ha exemples de gestions conservadores força interessants, com les del MNAC, i exemples que per mi són poc interessants malgrat que parteixen d’una mirada progressista, com ha passat durant força temps al centre d’art Santa Mònica.

Centrant-me en el Museu del Disseny i la polèmica que ha sorgit en plantejar un canvi en la forma de mostrar la seva col·lecció permanent. No faré memòria del periple que ha portat a tenir aquest centre perquè és prou conegut. Però sí que cal remarcar un fet: cap de les peces que forma part de les col·leccions del Museu del Disseny ha estat comprada. Ni una. És a dir, la construcció d’aquestes col·leccions ha estat sempre fruit de recollir donacions. Té un mèrit considerable haver-ho fet, però també té una mancança evident. Mai, repeteixo, mai, hi ha hagut una idea de col·lecció de forma global, estratègica, narrativa... El més semblant és el recull de peces que Juli Capella i Quim Larrea van fer de mobiliari i producte. Cert és que a partir d’exposicions parcials s’han cercat peces concretes, sempre amb la premissa que no podien ser adquirides, simplement perquè el museu no ha tingut mai un pressupost de compres.

Recordo molt vivament quan pels volts de l’any 1999/2000 va aparèixer un col·leccionista alemany amb un fons del cartellisme de Josep Renau molt complert i amb una qualitat enorme. Jo llavors treballava a l’ADG-FAD i des de l’associació vam fer gestions perquè Generalitat o Ajuntament compressin el conjunt. No va ser possible, malgrat que el preu era irrisori. Fins i tot ens van dir que el problema era que es tractava d’un autor valencià, un argument conservador segons el qual els fons serveixen per generar imaginaris de país, de singularitats culturals que fan sentir-nos cofois amb nosaltres mateixos.

Bé, abans que res, cal recordar que l’actual director va guanyar un concurs de projectes. És a dir, ell va presentar un projecte i un jurat qualificat va decidir que era la millor opció. Jo penso que cal donar-li espai perquè desenvolupi la seva tasca. Més complicada em sembla la idea de traslladar el museu de Patrimoni a Indústries Creatives, un departament de l’Icub que dirigeix la també directora del DHub. Una persona que m’imagino que és molt vàlida, però de la qual no coneixem ni projecte ni objectius.

L’alarma ha saltat perquè des de la direcció del Museu del Disseny es planteja un canvi amb què el llegat de les arts decoratives serà reinterpretat i, certament, el nombre de peces mostrades serà menor. No sé com serà aquest canvi, ni si aconseguirà, com s’ha dit, explicar els canvis de model productiu i social des de l’era pre-industrial fins a l’actualitat. Però el que sí que veig és que s’està fent una gestió progressista del fons patrimonial, ja que els noms propis i l’eròtica de la peça són substituïts pel relat i es plantejaran preguntes sobre el que hem estat i el que som. Ara caldrà veure si el relat és prou potent, i les preguntes prou engrescadores per a generar un debat necessari, o si és una narració de divulgació sense pes conceptual. Malauradament, amb el rebombori, em temo que el treball de la seva comissària, Olga Subirós, serà analitzat en termes més quantitatius que qualitatius. La pregunta girarà entorn de quantes peces ha portat al magatzem en comptes de què ens expliquen les peces presents. De fet, quan es va refer la col·lecció del Museu de la Indumentària per encabir-la al Museu del Disseny també recordo crítiques ferotges al treball de Julia Schulz-Dornburg i ara passa per ser una de les millors parts de la col·lecció permanent.

Precisament Julia Schulz-Dornburg va protagonitzar, involuntàriament, un altre escàndol, quan va fer la museografia d’una exposició al Born, Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. Llavors, la idea de posar una estàtua eqüestre del dictador al davant d’un espai sacralitzat pel relat conservador de l’última barricada de 1714 va obviar un detall, i és que l’estàtua estava decapitada. Un dictador decapitat davant de la Victòria republicana: no cal ser un semiòleg per llegir la imatge. Tant se valia, la construcció del relat heroic del setge de Barcelona per part dels partits conservadors va fer esclatar la ira del sector nacionalista, ignorant que la peça estava al servei d’un discurs i que aquest era la connivència d’una bona part de la burgesia catalana amb l’alçament franquista i el règim dels 40 anys de dictadura. Era l’inici dels atacs a l’alcaldia dels Comuns, que, per primera vegada des de precisament la República, feia que un partit més a l’esquerra del PSC gestionés la ciutat. Cal no oblidar que l’actual director José Luis de Vicente va ser nomenat també en el període en que els Comuns ostentaven l’alcaldia. Seria ingenu pensar que aquest fet no ha tingut cap pes en la polèmica.

No és necessari comentar algunes inexactituds que s’han dit, com ara que el DHub passarà a ser un centre dedicat a les arts digitals. Els fets i la programació ja desmentiran aquesta idea. Vull tornar a la idea de patrimoni i conservació.

Conservar una col·lecció no és mostrar-la i tenir-la en bones condicions en unes sales buides de públic. Per mi conservar patrimoni és posar-lo permanentment en valor i, per fer-ho, hem de ser capaços de generar narratives que connectin amb noves generacions, que generin debat (com deia abans) que aporti noves lectures, i tenir les peces perfectament catalogades i digitalitzades a disposició dels investigadors. També oferint visites guiades als espais de reserva i serveis tècnics de conservació, cosa que en realitat ja s’està fent. Permeteu-me la petita demagògia de dir que l’indicador de salut d’una col·lecció és el nombre de tesis que és capaç de provocar. En aquest sentit, la meva aposta seria per tenir uns fons visitables molt ben organitzats i unes exposicions permanents que no ho fossin tant i que creessin narratives que ens ajudessin a entendre el nostre passat i, per tant, que ens donessin eines per escriure el nostre futur.

Si, com deia abans, qualsevol amb mitjans podria reproduir la col·lecció de disseny i arts aplicades del DHub, ja que no són, en la seva immensa majoria, peces úniques, on rau el discurs museogràfic? Doncs en el relat i en les preguntes que siguis capaç de generar amb aquestes peces.

Com han de ser aquestes relectures? Imagino que cadascú tindrà la seva manera de veure-ho. Jo fa força temps que vaig rumiar una proposta de recomposar la col·lecció de forma transversal, aplegant en una sola línia narrativa totes les disciplines i emmarcant-la en el seu context sociocultural, econòmic i tecnològic. Una línia del temps de la qual anirien sortint monografies de temes, tècniques, moments i/o tendències concretes. Però, com jo, m’imagino que tots els que han estat col·laborant amb el DHub. És a dir, que d’idees, les que vulguis. El que és important és quina gestió del patrimoni es vol. Jo opto per la progressista, perquè, com deia, sovint confonem conservar amb ser conservadors.

*Curador, editor i paradissenyador.