“La Nova Cançó, al franquisme, li feia molta por i respecte”

No, i aquesta, de fet, és una de les raons que m’han portat a fer aquest llibre. Volia reivindicar un moviment de música popular comparable al soul americà, la nova cançó francesa o la samba renovada brasilera, tot i que, aquests, pel fet de tenir molta més població i un estat al darrere, segurament ho han sabut vendre millor.

Potser sí com a individus, com a artistes, però no com a marca. Sembla encara que la Nova Cançó sigui una cosa dels nostres pares, o dels nostres avis, però, quan un moviment artístic esdevé clàssic, deixa de ser dels avis i passa a ser de permanent actualitat al llarg dels anys.

Sí, plenament... i més! En el primer disc del Raimon, per exemple, ja hi havia un poema d’Espriu musicat. Saps quants exemplars podien editar-se, aleshores, d’un llibre de poesia catalana? Entre 300 i 600. Si això, en canvi, ho comparem amb les 3.000 persones que hi podia haver en un concert, o amb els moltíssims recitals que es feien cada setmana arreu de la geografia catalana, ens trobaríem que, al cap d’un mes, milers i milers de persones havien escoltat aquell poema d’Espriu! El 1976 va arribar en Puyal amb les retransmissions del Barça i, després, els mitjans públics de ràdio i televisió. Però la Nova Cançó, amb escreix, va ser el primer gran difusor de masses de la llengua catalana.

Suposo que, com que som un petit país, una nació sense recursos polítics per manifestar-se plenament, hem hagut de construir grans consensos de país. Sempre dic, una mica com a boutade, que el compromís històric entre la democràcia cristiana i els partits comunistes aquí ja es donava amb la Nova Cançó. Un grup empresarial de gent fitxada per separatista i nacionalista es va haver d’inventar una discogràfica, una llibreria i una distribuïdora, però el producte que venia aquesta burgesia catalana era, de fet, un producte d’esquerres. I aleshores, no hem d’oblidar-ho, hi havia en cada poble un teixit associatiu de centres parroquials o grups d’escoltes que van propiciar que, cada setmana, hi hagués arreu de Catalunya prop de trenta recitals. La Cançó, doncs, va ser un producte nacional i popular, un producte de país.

El franquisme no es va atrevir a fer el que, en canvi, sí que s’ha fet ara, perquè, en el fons, estava a la defensiva. Tenien por de tot el que significava aquella gran força social i també estètica, perquè Raimon, Llach i Ovidi Montllor cantaven per tot el món i el franquisme no es podia permetre posar un cantant a la presó. Sí que van imposar prohibicions que van provocar que determinats cantants s’exiliessin, però la Nova Cançó, al franquisme, li feia molta por. No en critico els motius, però, objectivament, en el moment de màxima concentració de forces del moviment independentista, l’any 2017, va ser el mateix moviment independentista qui va prémer el fre. Això va fer que, des de l’altre bàndol, s’atrevissin amb repressió, judicis i presó. En aquells altres temps, però, la Cançó els feia molt respecte, i per això no van gosar mai arribar tan lluny.

És que sense el component estètic ni hauria fet aquest llibre ni estaríem parlant del que estem parlant, ja que la part política hauria caducat amb el franquisme… Hi ha qui, a tots aquells artistes, com diu Raimon, va voler-los enviar al “museu de l’antifranquisme” en morir Franco. Però és que eren bons, i n’hi havia que, de fet, eren molt bons! Això és el que té vigència. Víctor Manuel va fer una cançó sobre la Pasionaria, però, morta la Pasionaria i mort Franco, va morir també aquella cançó, que està molt ben feta però tenia una data de caducitat molt clara. En canvi, L’estaca, el Diguem no, Què volen aquesta gent?… són encara himnes antirepressius de diferents moviments reivindicatius.

Bé, això no té a veure amb la Cançó sinó amb els temps en què jo era el director de programació musical de la Festa del Treball i vaig fer una apologia del rock-and-roll davant dels carques del comitè central, un del quals recordo que va dir textualment: “L’imperialisme nord-americà arriba amb el rock-and-roll allà on no arriba amb els bombarders B-52!” En Manolo, que era al costat, em va dir: “Au, marxem d’aquí”, i em va portar a dinar a Casa Leopoldo, la qual cosa, per a un nano de 24 anys, va ser emocionant.

El mateix! [riu]. Ho decidia jo en societat amb Gay Mercader, la qual cosa encara tenia més conya perquè, com sabràs, ell és nebot del paio que va matar Trotski i, plegats, ens reuníem davant del comitè central del Partit Comunista. Vam pensar que conjugar Ramones amb Mike Oldfield era trencador i arribaríem a dos públics diferents. Més enllà de la Cançó, i malgrat ser oïdor principal de música clàssica, el rock dur, el metal i el punk continuen agradant-me. El rock simfònic, ara bé, ja no tant...