Fa més d’un segle tothom ja es delia per fer-se fotos

“Des del més gran al més xich, des del perdis al rentista, tothom, tothom s’ha posat a exercir de retratista.” Sembla escrit avui, però el cas és que aquest acudit publicat al setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa té 130 anys i dona fe que l’afició fotogràfica a Catalunya ve de lluny i que ja llavors no era cosa de quatre privilegiats amb diners i temps lliure.

A partir de la dècada del 1880, quan van aparèixer en el mercat les primeres ofertes de càmeres portàtils, la fal·lera per immortalitzar vivències i evidències íntimes va anar in crescendo. Si bé al començament sí que va ser un hobby exclusiu de les classes més benestants, ràpidament es va estendre entre les populars. La democratització d’aquell aparell també va trencar ben aviat barreres de gèneres i d’edats. “La càmera domèstica va esdevenir transversal, tot i que no tothom fotografiava el mateix ni de la mateixa manera”, sosté Núria F. Rius, gran estudiosa de la fotografia i comissària d’una exposició al centre KBr de la Fundació Mapfre que reuneix diversos fons personals que fan un viatge en el temps fins a l’esclat de la Guerra Civil.

La càmera domèstica (fins al 12 de maig; demà, Dia de la Dona, l’entrada serà gratuïta) repara una anomalia: la desconsideració que ha patit la imatge de consum privat. “És la més voluminosa que s’ha produït en la història de la fotografia, però ha quedat al marge del cànon, qualificada de poc rellevant o fins i tot de mal executada”, anota Rius. Prejudicis que es desmunten fàcilment davant de les instantànies del químic Hermenter Serra de Budallés (1894-1997), d’una qualitat que ja voldrien molts professionals. En una hi veiem un grup d’estudiants de l’Escola Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona visitant l’interior d’una pedrera, travessats per un poderós raig de llum que s’escola per un forat. En una altra, la família del mateix autor a la platja de Grifeu de Llançà, d’un glamur de cartell de pel·lícula d’època. I una més d’un míting d’activistes sufragistes a Londres, amb savoir-faire de fotoperiodista. El fons Serra de Budallés es conserva, perfectament documentat, a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), cosa que rarament sol passar amb les fotografies personals: tenen més números d’acabar a les escombraries que no pas en una institució pública.

Un altre tresor preservat és l’àlbum de la nissaga de joiers modernistes Masriera, “un dels exemples més antics que s’han trobat d’aficionats”, dels anys vuitanta del segle XIX. Les fotografies van ser fetes amb la càmera espia Stirn, que es penjava al coll, tenia un objectiu que es confonia amb el botó d’una camisa i feia imatges circulars. Una autèntica meravella.

Però, reprenent el fil del lúcid acudit de L’Esquella de la Torratxa, els homes burgesos no van ser els únics que van sentir el cuc de plasmar els seus moments feliços i de lleure amb la família i els amics. “Els ateneus populars i obrers van contribuir a l’extensió interclassista de la fotografia. En tots hi havia una càmera, encara que fos una Kodak vella, i un laboratori en què feien còpies per pocs diners”, remarca la comissària, que ha aportat a la mostra del centre barceloní el fons de Carme Piqué Bofarull, la mare de la qual era membre de la cooperativa La Flor de Maig, i les seves excursions de principi dels anys trenta a Sant Llorenç del Munt, a Lloret de Mar o al Masnou no van caure en l’oblit gràcies a les fotografies de grup que es van fer.

Fotografia i excursionisme sempre van anar de bracet en les entitats que associaven l’exploració a peu del territori català amb la reivindicació dels símbols paisatgístics i arquitectònics de la nació. Fotografia i nens també van fer un bon tàndem. “La premsa infantil va naturalitzar la càmera com una joguina més i les marques en feien promoció per Reis”, revela l’estudiosa. I a fe de món que van jugar-hi. Anita Figueres va fer un retrat dels seus amics simulant un estrangulament, i ella mateixa es va fer fotografiar simulant que apunyalava una col·lega. Una altra jove, Maria Mas Marsell, va representar el seu germà darrere una reixa imitant un animal salvatge engabiat i enrabiat. “Aquest paper de diversió i subversió de la fotografia beu clarament del cinema. No s’ho han inventat els influencers d’avui”, anota Rius. Ambdues autores eren, a més, el prototipus de la publicitat de primera hora entestada a fer entrar també la dona moderna en l’hàbit de disparar fotografies, si més no les adolescents. Un cop casades, se’ls adjudicava un altre rol: el disseny dels àlbums amb escrits i objectes vinculats a les experiències (les entrades d’un espectacle, per exemple).

Tampoc és cap novetat la fotografia que traspassa els límits d’allò que la moral dicta. Al KBr hi ha un àmbit d’imatges eròtiques i pornogràfiques que els seus autors tenien amagades. Exactament el que va fer Carles Fargas, un amateur del Centre Excursionista de Catalunya, que va guardar la seva col·lecció de nus femenins en una caixa amb un títol per despistar, Acadèmia blanca. De retrats d’amants conilles de burgesos, en format estereoscòpic, n’hi ha per donar i per vendre, diu Rius. Més insòlit és que s’hagi conservat el llegat d’un aficionat de mitjana edat que es va retratar sol diversos cops a casa seva mostrant els genitals o vestit amb roba interior femenina.

La càmera domèstica va ser una cronista dels fets i gents del seu temps, documentant festivitats, competicions esportives, actes polítics, reformes urbanes, llocs d’estiueig, les preferències d’oci dels catalans (com els parcs d’atraccions acabats d’inaugurar) o els més desafavorits de la societat que deambulaven pels carrers. D’entre les gents, al KBr hi ha una bona colla de cares conegudes, com un Joan Salvat-Papasseit amb vestit elegant i corbata als afores de Barcelona; un Pompeu Fabra contemplant les muntanyes de la vall de Bonabé, Àneu; un Ramon Casas i un Josep Clarà a bord d’un vaixell cap a l’Havana i Miami, o una Aurora Bertrana en una platja del Garraf amb els braços enlairats com si fos una estrella de Hollywood recollint un Oscar. I una delícia: una fotografia minúscula dels nets de Francesc Macià al terrat de la Casa dels Canonges. Josefina Pi-Sunyer, besneta del president, la té al menjador de casa.