‘Shogun’: un ‘Joc de trons’ a l’era dels samurai

No sé si és perquè no em van deixar veure Raíces, però recordo l’impacte que em va causar veure, quan tan sols tenia 9 anys, l’estrena de Shogun a la televisió l’any 1980, una sèrie que em va tenir clavat al sofà, a mi i a tants d’altres, al llarg dels cinc capítols. A part de les hormones que deien que desfermava Richard Chamberlain –aleshores un sex symbol de l’època, que encara va guanyar més a El pájaro espino–, el que va colpir van ser els cops d’efecte, la violència explícita i les escenes pujades de to. També, quatre dècades abans que ho fes Joc de trons, decapitacions i tortures salvatges (com fer bullir un presoner en una olla) van sacsejar com mai l’audiència. I a nivell emocional, contemplar amb els ulls esbatanats com un individu era capaç de practicar el ritual del suïcidi (seppuku) per honor i sense immutar-se. Shogun va esdevenir tot un fenomen mundial que ens va seduir descobrint-nos un món i una cultura exòtics i, personalment, un actor que vaig admirar sempre més: Toshiro Mifune.

Ara, quaranta anys després, se n’ha estrenat un remake a Disney+ que s’adapta als nous temps i que sobrepassa formalment les expectatives. Aquí no hi ha dracs ni elements fantàstics, però sí un relat de guerres de poder, colonització, venjances, traïcions i honor que té molts punts en comú amb l’esmentada i ara referencial Joc de trons. Ambientada al Japó feudal del 1600, convuls pels aires que corren de pre guerra civil, narra l’arribada d’un mercader anglès, John Blackthorne (Cosmo Jarvis), i la seva relació amb els membres d’una de les faccions que aspiren al tron del Shogun. La novel·la de James Clavell continua funcionant i destaca la voluntat de mantenir un elenc d’intèrprets japonesos que parlen el seu idioma original (amb un majestuós Hiroyuki Sanada), malgrat que queda estrany que es parli anglès (o castellà, a la versió doblada) quan en realitat diuen i sabem que és portuguès. Un petit detall que no amaga que estem davant d’una de les sèries de l’any.