Barceló enfanga la Pedrera de ceràmiques salvatges

Miquel Barceló (Felanitx, 1957) va començar a fer ceràmica per accident. A mitjan anys noranta va viatjar a Mali, on el va sorprendre un vent intens que embrutia de pols els seus quadres, i va decidir substituir la pintura per l’argila barrejada amb excrements d’animals, emulant les tècniques tradicionals que li van ensenyar els dogons. Eren unes peces tan fràgils que la majoria es van perdre. Sí que va arribar sana i estàlvia a Europa Pinocchio mort, un cap cadavèric que es va encongir durant el procés de cocció i al qual després li va afegir un nas allargassat, pensant en les paraules que li havia dit una amiga: “que les mentides sobreviuen a la mort.”

I és amb un petit tast d’aquests experiments inicials maldestres que s’obre l’exposició Tots som grecs (fins al 30 de juny) a la Pedrera, una presentació completa de tota la producció ceràmica de l’artista mallorquí, i que es tanca amb els seus darrers treballs gairebé acabats de sortir del forn del taller, una teulera de Vilafranca de Bonany que en aquests moments està ampliant. Com ara una obra a la qual no li ha posat títol, i no li cal, que és el clon d’un cranc cuit a punt de ser servit en un bol, i que a ell el fa pensar en quan era un marrec de cinc anys que tenia una enorme habilitat per “caçar” aquests crustacis. O com tota una sèrie de gerros en què s’ha deixat anar amb el color, fins i tot el rosa pastel, però amb la mateixa manera de treballar de sempre, és a dir, violentant la matèria encara humida per posar-ne a prova els seus límits. Per exemple, tan primitivament com és tirant-la a terra unes quantes vegades per obtenir un gerro deformat, amb una banda aplanada i rugosa de la qual n’aflora un bisó a l’estil de l’art de les cavernes.

Barceló es va fer ceramista per accident i de l’accident n’ha fet l’estímul per crear ceràmica. El comissari de la mostra, Enrique Juncosa, fa un paral·lelisme entre artistes assassins: Miró de la pintura, Barceló de la ceràmica. Un recipient de més d’un metre d’alt, el va obrir en canal quan encara era mal·leable i ningú, a part d’ell, creia que sobreviuria sense partir-se. Ja ha complert deu anys i encara sembla que s’hagi de trencar. Altres objectes els ha atacat amb punxons o a ganivetades, els ha estrangulat amb cordills, s’hi ha assegut a sobre, hi ha enfonsat el colze... “Totes les eines em fan servei: les de ginecologia, les dels carnissers, les dels jardiners.” També té debilitat per agredir a cops de puny les peces, que és el que va fer amb les proves del monumental mural de la capella del Santíssim de la Catedral de Mallorca, mirant de reüll les petjades que Gaudí va deixar en el temple. A la Pedrera, diu Barceló amb els cabells esvalotats d’enfant sauvage, ha reprès “la conversa” que va tenir llavors amb el genial arquitecte i el seu nervi arrauxat (però ben pentinat).

“La ceràmica ho recull tot, d’una hòstia a un carícia. Només tocar-la deixa un record. Puc saber si una obra la vaig fer a l’hivern o a l’estiu per les marques que queden de la roba que portava. És com l’escena d’un crim”, subratlla. Totes són úniques, ni una de seriada: “El món ja està prou ple de coses seriades.” A la seu de la Fundació Catalunya la Pedrera també s’invoca en una pel·lícula l’altra seva icònica fita amb el fang, la performance Paso doble, efímera per definició, “el live” del seu deliri ceràmic, que el va deixar amb mal al cos durant dies. Estrenat al festival d’Avinyó, representat a Barcelona, entre altres ciutats, l’espectacle aviat renaixerà a Japó, on Barceló ha estat fent feines darrerament assajant una tècnica que pigmenta les peces durant el procés de cocció. D’aquestes últimes creacions no n’ha viatjat cap a la capital catalana, però se’n reprodueix una al catàleg (té aspecte d’inquietant ou alienígena verdós) i la cosa promet. S’exposaran en primícia al país nipó.

Mentrestant, sí que podem admirar una mena de pot trufat de cossos de cabres i d’ases fets amb pedres de lava recollides al Vesuvi; un turbot que de moment és una peça de paret però que Barceló s’imagina en gran, de vint metres, en versió catifa per caminar-hi per sobre (“veuríem com el cap s’aixeca davant nostra”); i part de l’exèrcit de Tòtems, com ell els anomena, fets amb maons de mida XXL, que evoquen la bellesa de les ruïnes de les antigues civilitzacions. “La ceràmica resisteix el pas del temps millor que la pintura o els palaus. Quan els imperis cauen, ningú es pren la molèstia de destruir-la”, anota, per seguidament deixar en evidència la poca consideració que té al nostre país. Quan vivia a Barcelona, als anys setanta, confessa que un dels seus museus preferits era el de la ceràmica ubicat al Palau de Pedralbes, “importantíssim, i ha desaparegut.” També entrava sovint “al museu del romànic”, vol dir el MNAC, “però avui la té [la ceràmica] al vàter. Només es pensa en els turistes.”

Feia catorze anys que no tenia una exposició rellevant a Barcelona. Els amants de les pintures de Barceló també estan de sort. A la Pedrera llueixen alguns quadres seus, però escollits amb un propòsit: demostrar que entre el pintor i el ceramista no hi ha massa diferències. “L’un i l’altre fan sortir les imatges de la viscositat de la matèria”, apunta Juncosa. “La ceràmica és una forma extrema de pintura. Quan pintes un quadre saps com és, però quan poses una peça al forn no saps com sortirà. És com si fessis un edifici sense un arquitecte”, rebla l’artista.