Rebecca Makkai obre debat sobre el ‘true crime’

L’editor de Periscopi, Aniol Rafel, a més de fer un breu resum de l’última obra de Rebecca Makkai, Vull fer-te algunes preguntes (amb traducció de Marc Rubió, i en castellà, a Sexto Piso, amb traducció d’Aurora Echevarría), i de congratular-se per haver tornat a publicar aquesta autora nord-americana després de l’èxit que va ser Els grans optimistes, “molt ben acollit per les llibreries i els lectors i premi Llibreter”, va comentar que “l’assassinat que és l’excusa argumental de la novel·la té lloc un 4 de març”, mateix dia de la roda de premsa que va tenir lloc a la seu de Periscopi.

Noelia Olbés, de Sexto Piso, va comentar que, “tot i que pot semblar una obra de suspens de traç gruixut, entra en temes com el #MeToo, les relacions tòxiques, els abusos de poder, i obre debat sobre el true crime, sobre si hem de fer productes basats en el dolor real”.

Bodie Kane és la creadora d’un pòdcast d’èxit. Quan la conviden a fer classes a l’escola Granby, on va passar l’adolescència, es veu abocada a recordar l’episodi més terrible de la seva vida: l’assassinat de la seva companya d’habitació. Vint anys després passeja pels escenaris d’aquest crim que no ha estat capaç de deixar enrere i del qual mai ha acabat d’aclarir la veritat. Quin paper hi van tenir, ella i la resta dels seus companys? L’home a qui van declarar culpable és realment el veritable assassí?

L’autora revisita el gènere true crime i n’ensenya les costures, a més d’explorar l’ambivalència de la culpa, la complexitat de la veritat i qüestionar la morbositat, el perill de l’adopció de certs discursos i el poder destructiu de les xarxes socials.

Rebecca Makkai (Chicago, 1978) és escriptora, professora i directora artística i autora de les novel·les The borrower (2011), The hundred-year house (2014) i Els grans optimistes.

“Vaig anar a estudiar en un internat com el de la novel·la, però només en classes diürnes, no em quedava a dormir; he volgut que fos un espai inventat però versemblant. Sí que vaig fer que la protagonista coincidís amb la meva edat, amb la meva època”, va comentar.

“No t’adones del temps que ha passat fins que no t’hi enfrontes i mires enrere amb una nova percepció. Ara m’he plantejat coses que passaven aleshores i podrien ser casos d’assetjament, i hi havia certs discursos d’odi que avui no es toleren: no dic que no n’hi hagi, però ja no amb la llibertat i naturalitat d’aleshores.”

Vull fer-te algunes preguntes “va d’equivocacions, mentides, percepcions errònies...”. “Ens podem refiar del que ens diuen i ens mostren? I això en una època en què la tecnologia no era com l’actual, amb la intel·ligència artificial.”

L’autora rellegeix el passat amb claus actuals. “Moviments com el #MeToo ens han fet revisar el passat i adonar-nos que hi havia conductes que ara som conscients que no estan bé. Tinc la teoria que abans érem més religiosos i teníem por de la culpa, de les condemnes eternes, de no anar al cel.... Ara això ha canviat, però també mirem de redimir els nostres actes quan no són correctes”, va opinar.

Cada cop hi ha menys gent que no sàpiga què és això del true crime, perquè se’n fan documentals, llibres, sèries de televisió, reportatges, pòdcasts... Per Makkai, passa un moment especialment actiu però no és nou, en absolut: “L’interès pel true crime ja existia en la premsa de principis del segle XX i molt abans, perquè a l’edat mitjana ja es feien llegendes i cançons sobre fets escabrosos reals. Ara hi ha una proliferació en els mitjans a càrrec d’autors aficionats. Qualsevol, des de casa mateix, pot reunir moltes informacions sobre un cas real i creure’s un expert... De positiu té que s’han resolt casos i s’ha donat visibilitat a alguns de marginals gràcies a determinats pòdcasts. Per contra, de vegades es visiten llocs d’un crim sense permís, s’assetja sospitosos o es fa reviure el trauma a les víctimes o els seus familiars, amb el dolor que això comporta.”

“M’agrada el true crime i he buscat el millor i el pitjor del gènere en tots els seus formats, fins i tot m’he enfrontat a la part més sensacionalista i desagradable. No he arribat a cap conclusió perquè la literatura no ha de donar respostes, ha de fer les preguntes més pertinents”, va afirmar.

Pel que fa a la seva tècnica a l’hora d’escriure, ho té molt clar. “Primer sempre creo la idea, l’argument, i després els personatges que poden fer avançar el que he decidit explicar. Si ho faig bé, els personatges van sols, sobretot els secundaris, perquè tenen més espai per créixer.”

La tenia pensada abans de publicar Els grans optimistes. “No sabia que aquella obra, força trista, tindria tant d’èxit.” “Aquesta me la vaig plantejar com un text trepidant que t’empeny a llegir, per a un públic més ampli que l’anterior, no vull dir més lectors, vull dir més diversos”, va aclarir. La novel·la està formada per cent capítols repartits en 567 pàgines.

“A tota la meva obra hi ha el tema de la memòria. Crec que és normal perquè tot el que sabem sobre nosaltres és memòria... Sobre això, he canviat la tècnica que vaig fer servir amb l’anterior, en què se saltava d’època. Ara, en comptes de dur els lectors al passat i tornar-los al present tant com calgui, mostro el passat a través dels records de Bodie Kane, per fer-ho més realista, i són records fragmentats, emboirats, perquè no volia que el lector veiés el passat de manera clara”, va concloure Makkai.