MÚSICA
Russian Red: “La fama no ajuda gens ni mica a la creació artística”
La madrilenya Lourdes Hernández, d’àlies Russian Red, icona de l’indie espanyol de la dècada passada, reapareix amb un disc, Volverme a enamorar, que avui presentarà al Palau de la Música en el marc del Festival Mil·lenni, i el 19 d’abril al Teatre Municipal de Girona, convidada pel Festival Strenes. “Aquest ofici és tan visceral i emocional que és molt difícil exercir-lo si no hi ha un enamorament i un reenamorament constant”, afirma quan li preguntem si aquest procés de “tornar-se a enamorar” ha estat també cap a la música, del qual n’ha estat apartada de la primera línia pràcticament deu anys. “Sigui com sigui volia reivindicar que l’amor mai no s’acaba, el que en tot cas té un final és l’enamorament”.
Que, fa deu anys, Hernández premés el botó de “pausa” en una carrera, fins aleshores, fulgurant es deu, segons explica, a que li va sorgir la possibilitat d’anar a viure Los Angeles amb la seva nova parella. “Va ser una oportunitat increïble de tenir una vida al marge de la que havia tingut fins aleshores”, explica. “La meva vida no començava ni acabava sent Russian Red”, defensa. “Vaig veure com, amb 27 anys, se m’obria una porta nova i m’hi vaig llançar de cap, a banda que portava ja tres discos i necessitava aturar-me una mica i buscar noves coses de quals parlar. Si la teva vida es basa en fer concerts tota l’estona... sobre què carai voldràs cantar?”.
Fent un te amb vell amic de Barcelona, ciutat on ha actuat, diu convençuda, “força més vegades que a Madrid”, que és on va néixer l’any 1985, Russian Red nega que el seu exili musical fos per culpa de la “sobreexposició” a la qual molts consideren que va ser sotmesa en els seus anys de més fama. “Es diu sovint, això, és una narrativa que s’ha anat generant, però jo no vaig tenir ni la meitat de la meitat de l’exposició que ara mateix estan tenint Rosalía i tants altres artistes”, assegura. “Sí que vaig rebutjar la fama”, vol deixar ben clar, però. “La fama no ajuda gens a la creació artística. Jo, de fet, crec molt en el poder de l’anonimat per poder crear lliurement!”.
Hernández, però, no creu que el pas dels anys l’hagin empès a cantar necessàriament com algú més gran. “Si hi ha una cosa que m’interessava destacar amb aquest disc és que les emocions que vius amb vint-i-tants anys poden ser també les emocions que vius quan en tens trenta-i-tants”, apunta. “Fer-se gran, d’alguna manera, és fugir de l’aventura, del perill. En canvi, el que ens fa joves és estar-hi en contacte. Aquest disc és per a mi, doncs, un retorn a tot això, tot i que, evidentment, des de l’ironia i un coneixement més gran de qui sóc”, afegeix. “És com si hagi fet una obertura vital i sentimental a la vida, la qual cosa no sempre ens permetem quan tenim la vida empaquetada. És un viatge a través del desig...”.