La cultura a Barcelona: un mal disseny de futur

El Museu del Disseny va néixer de la consciència que Catalunya ha tingut veu en el debat internacional i històric del disseny, i aquest havia de ser el lloc per recordar-ho i per demostrar-ho. Quatre bombonets de museus repartits per la ciutat es van tancar per reobrir junts en un sol lloc, on el visitant pogués prendre consciència de les interrelacions en les artesanies i dissenyadors de casa nostra. Aquesta gran plataforma va acabar obrint en un despropòsit d’edifici, el disseny del qual contemplava una rotonda que desapareixeria dos anys després d’obrir, una macropantalla digital a la façana massa cara per acabar existint, uns magatzems insuficients i uns molls de càrrega incomodíssims. Fet això, només quedava empitjorar. Una direcció bicèfala i pressions per part de l’Ajuntament que han posat per davant la monetització turística del museu a la cultura, ara li han tret la responsabilitat a Patrimoni per donar-la a la nova àrea d’Indústries Creatives de l’Icub. I com a cop de gràcia, li han tret el títol de museu.

Toca reinventar-lo, i el responsable n’és el nou director artístic, José Luis de Vicente. Per fer-ho ha anunciat que l’exposició Extraordinàries!, on s’hi mostraven les col·leccions d’arts decoratives des del medieval fins al segle XX, tanca. També ha anunciat, però, que ho fa per reobrir a finals d’any exhibint les mateixes col·leccions amb un nou discurs. No s’ordenaran per col·leccions i cronologia sinó per materials, en la nova exposició Matter Matters. És una aposta arriscada, i el risc que corre és el de quedar-se amb la anècdota i no saber infiltrar en aquest discurs una lectura històrica més enllà de la del propi material. Però també és una aposta valenta.

Aquesta, però, és una tasca majúscula i ben feta exigirà d’un coneixement profund de les col·leccions i la història de les arts decoratives del nostre país. Com pot ser, aleshores, que la comissària assignada a aquesta empresa sigui Olga Subirós, qui s’autodefineix com a “comissària de projectes expositius que ofereixen un enfocament integrador de la cultura del segle XXI i les transformacions de gran abast de l’era digital i la crisi sistèmica”? Les col·leccions no són del segle XXI, ni tenen res a veure amb l’era digital, ni parlen d’una crisis sistèmica. No hi ha ningú més adequat que una professional amiga de De Vicente, experta en big data i disseny digital?

En cap cas això és una crítica a Subirós com a professional. És una crítica a Subirós com a persona idònia per a aquest encàrrec. Per posar-ho en termes comprensibles pels que us trobeu a l’altre costat del debat: és com si posen a Jordi Savall, músic extraordinari i màxim expert en música medieval, com a programador del Sónar de l’any vinent. I no només això. Imagineu que anunciés que programaria els concerts per tipus d’instruments, i sense donar més detall demanés calma i confiança fins a l’inauguració. Enteneu que això és el que està passant? Enteneu que hi ha gent que estima el nostre patrimoni tant com vosaltres els festivals de música i que no s’acontentaran amb uns focs artificials i violes de gamba? Enteneu que no es pot construir des del desconeixement? Penseu quin coneixement voleu que tingui la persona encarregada de renovar el Sónar, i traduïu-ho. Això és el que volem per les col·leccions del Disseny Hub.

Més enllà de l’exposició permanent, aquest any 2024 el Disseny Hub no farà ús de les col·leccions anteriors al segle XX en cap altra de les 14 exposicions temporals i 19 festivals que té programats. En cap altra. Però cal tenir clar que De Vicente arriba al seu càrrec després d’un concurs públic on van escollir el seu discurs. Ell ve del món de l’electrònica, l’art contemporani, els continguts digitals i la cultura de l'última tendència, i això proposava pel museu. Ho va dir, ho va guanyar i ho està fent. Personalment, tinc l’esperança de que prengui consciència del patrimoni del que és ara responsable, però si es tracta de buscar culpables, ell està fent la feina per la que el van contractar. Hem de mirar més amunt.

Qui l’escull i qui dirigeix la cultura a Barcelona és un Icub governat per interessos polítics i personals, en el millor dels casos. En el pitjor, el lidera la confusió entre moda i cultura i la il·lusió de que si els conservadors i treballadors del Disseny Hub es lleven ben d’hora ben d’hora, no els hi caldrà pressupost ni personal. Aquest espai treballa amb un pressupost anual per exposicions de 300.000 euros i uns objectius que inclouen des de la investigació, col·lecció, conservació, interpretació i exposició dels seus fons (tret definitori d’un museu segons l’International Council Of Museums) fins a l’estímul de la creació de continguts virtuals i la recopilació de les últimes tendències en el món del disseny. Com deia una bona amiga, “mucho arroz para tan poco pollo”.

Per poder pensar com a gran museu, De Vicente reclama canviar la titularitat municipal del Disseny Hub per un consorci amb la Generalitat. Una proposta que titlla d’utòpica, que el dotaria de fons adequats per a la seva missió i d’una junta apolítica i autònoma. Aquesta proposta no només no ha de ser utòpica, sinó que és necessària. I és que ens toca moure’ns, i hem de fer-ho amb decisió, perquè a Catalunya en els últims 40 anys sembla que hem perdut la fe de que podem estar en la ruta de l’alt turisme cultural. Toca deixar de pensar en quantes entrades vendrem l’any vinent i començar a pensar on ens veiem a 20 anys vista, i a 50. No podem mantenir la posició que hem ocupat dins de la cultura europea els últims 150 anys amb projectes petits, inconnexos i constantment canviants.

Recordem-ho, a Barcelona hi vam tenir la renovació urbanística més extensa d’Europa a la segona meitat del segle XIX. Hi vam celebrar l’Exposició Universal l’any 1888, i vam tornar a fer-ho al 1929. Quan els americans, sempre un pas per davant, van venir a comprar tot allò que Europa no valorava, a Catalunya hi va sorgir el Centre Excursionista que durant un segle es va dedicar a mapejar i protegir tot el patrimoni català. No va passar el mateix enlloc més de l’Estat. A Catalunya hi hem tingut una societat cultural que durant més de 100 anys ha finançat, conservat i donat desenes de milers de peces a la ciutat de Barcelona. Recuperaven i estudiaven el passat perquè tenien una visió de futur de la que ens en beneficiem dia a dia.

El Disseny Hub custodia el llegat de tots ells juntament amb el record del que hem estat i podem tornar a ser. Al segle XV fèiem la millor ceràmica del món, cobejada per reis i xeics. Al XVI vam ser els millors esmaltadors de vidre. Al segle XIX vam ser extraordinaris en l’elaboració de teixits estampats. El Modernisme és admirat mundialment i a principis del XX vam repensar l’habitatge per fer-lo més social dins de les ciutats. El Met, el British, el Louvre, l’Hermitage, i tots els grans museus d’arts decoratives del mon ensenyen les nostres produccions amb més orgull que nosaltres. El menyspreu que demostren l’Ajuntament i l’Icub per la importància d’aquest patrimoni és prova evident de la falta de nord que tenim com a país. Ens agrada parlar de nosaltres com a una gran nació però pensem com un poblet. O aprenem dels nostres avantpassats i comencem a estimar la nostra història per crear una visió de futur, o seguirem intentant fer coses noves fins que no recordem d’on veníem, i aleshores estarem definitivament perduts.

*Antiquari de tercera generació a Clavell&Morgades i secretari del Gremi d’Antiquaris de Catalunya.