Crítica
Música per al record
Concert d’altíssima intensitat, i emoció, el viscut aquest passat dijous, al Palau de la Música Catalana, dins la temporada Barcelona Clàssics amb la visita de l’Orquestra Filharmònica Txeca sota la direcció del seu titular Semion Bitxkov (Sant Petersburg, 1952). Tretze anys després de la seva darrera visita a la ciutat comtal, exactament a L’Auditori, amb un concert on es va interpretar la sempre polèmica versió de la Simfonia núm.10 de Gustav Mahler en la finalització feta per Deryck Cooke, hi havia ganes d’escoltar aquesta institució de bon fer orquestral, i més encara amb una batuta com la del sempre interessant Bitxkov, que, format en la tradició orquestral soviètica, i havent estat alumne del llegendari Ilya Musin, ha aconseguit fer-se un lloc d’honor dins de les grans orquestres europees i nord-americanes.
A això hi vam sumar un monogràfic Antonin Dvorâk (1841-1904), en motiu del 120è aniversari de la seva mort, que es commemorarà el proper 1 de maig a Praga, així com la presència d’un director d’elit i un programa a les mans d’una de les millors orquestres hermeneutes de la música del bohemi, a la qual cosa cal afegir-hi també la prestació artística del cel·lista Pablo Ferrández (Madrid, 991), que va fer una lectura estratosfèrica del Concert per a violoncel en si menor, opus 104 del geni de Dvorâk, un compositor que massa sovint reduïm al coneixement de massa poques obres.
Un, després d’escoltar el resultat assolit, no podia deixar de preguntar-se què hagués dit el mateix Pau Casals de la interpretació per part de Pablo Fernández i aquesta orquestra d’una de les seves obres predilectes. Màgia sonora en el solista, de so avellutat i generós, i un Bitxkov que va saber acompanyar per portar-nos als terrenys de l’inefable i l’indescriptible.
La pregunta en finalitzar el concert, era què podia deparar la interpretació de la celebèrrima Simfonia núm: 9 en mi menor, opus 95, una obra que en la memòria del cronista ha tingut, en els darrers 25 anys, almenys dues impressionants versions: la del 1999 de Nikolaus Harnoncourt amb la Concertgebouw i la de Mariss Jansons amb la Filharmònica de Berlín. La de dijous s’afegeix, feliçment, com una nova visió d’una orquestra que, de nou, ens va mostrar la diferència entre tocar i sonar bé que fer música de veritat. Com la que vam escoltar dijous. Per al record.